dilluns, 11 de desembre de 2017

Aquestes festes, consum responsable de joguines


Jugar és un dret  fonamental dels infants.

El joc és l’eina innata que els nens i nenes utilitzen per aprendre i conèixer el seu entorn. És una activitat lliure i la seva vivència fa que l’ aprenentatge  sigui significatiu en el creixement personal de l’infant. A la primera infància, descobreix qui és i experimenta què és capaç de fer. Amb el joc simbòlic, l’infant copia el món dels adults i interactua amb els seus companys i companyes , primer de manera desordenada i després de manera ordenada i en la mesura que creix, amb la incorporació dels jocs amb regles, aprèn a adaptar-se a les diferents situacions que se li plantegen, treballa en equip quan el joc és cooperatiu, pren decisions si és necessari i és capaç de posar-se en el lloc del seus companys de joc.

Jugar vol dir compartir, desenvolupar la creativitat, treballar les emocions, la llibertat, les relacions interpersonals, les habilitats motores i passar-ho bé.

Aquí teniu unes pautes orientatives per a fer-ho de manera responsable:

1. Trieu jocs o joguines on l’infant participi de manera activa i que no sigui només un simple espectador.
2. Busqueu un joc o joguina que estimuli en l’infant diferents aspectes com: la creativitat i la imaginació,  la socialització o la cooperació, entre d’altres.
3. Penseu en l’entorn que ens envolta i intenta triar productes que no estiguin fabricats amb materials nocius per la salut i pel medi.
4. Recordeu la botiga de barri i el comerç de proximitat: sovint els artesans fabriquen jocs i joguines amb materials resistents i de qualitat que duren més temps.
5. Mireu que a la caixa hi aparegui el segell de la CE on diu que aquell producte ha passat els controls de qualitat.
6.  Hi ha molts tipus de jocs i joguines: de taula i tauler, tradicionals, de construccions, motrius. Evitem les bèl·liques i les que reprodueixen estereotips de gènere.
7. Quan emboliqueu el paquet fes-ho amb paper que puguis reciclar posteriorment. A les botigues trobaràs diferents tipus de paper però recorda que els que porten motius brillants i plàstic afegit són nocius pel medi.
8. Tingueu cura amb la publicitat i llegeix la lletra petita. De vegades, el que veiem en els mitjans de comunicació i el que ens apareix a la caixa que embolcalla el producte no és, realment, la mateixa joguina que conté a dins.
9. Quan tingueu el joc o la joguina a les teves mans penseu si el preu que hi ha indicat és el que tu creus adequat. No us quedeu un producte si, veritablement, no n’esteu convençuts o convençudes.
10. Compartiu temps de joc amb els infants és la millor manera d’enfortir els vincles afectius i educatius entre pares i fills. Cal no oblidar que els pares i mares són els primers companys de joc dels petits.


Elisabet Bartrina i Comalat
Docent tutora de lleure educatiu a Formació Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés.

dimarts, 5 de desembre de 2017

La promoció del voluntariat a les organitzacions socials



Les organitzacions socials es defineixen per tenir com a missió principal la millora de la qualitat de vida de les persones, ja sigui d’un col·lectiu en concret, gent gran, joves, infants o persones que hagin patit diferents situacions de vulnerabilitat, com drogodependències, sensellarismes, trastorns mentals, etc.

Una característica fonamental de les entitats socials a diferència d’entitats o organitzacions de caràcter tecnològic - científic és que tenen com un dels seus principals i importants recursos, a les persones. És  dir, persones que treballen per a  persones.

Sense les persones, no seria possible desenvolupar la missió de l’entitat. Aquest fet, unit a les dificultats (o no facilitats) per aconseguir recursos, fa que el voluntariat, sigui una font de recursos humans molt important.

Gestionar persones representa un repte per tota organització i requereix d’una estratègia d’acompanyament, a fi de què les persones puguin executar la seva tasca de la manera més adient i més acord amb la missió de l’entitat.

A l’hora, la vinculació de les entitats del 3r sector amb el voluntariat no necessàriament ha de ser d’organització a persones, sinó que també pot realitzar-se d’organització a organització. Una línia en desenvolupament de la Responsabilitat Social Corporativa d’algunes empreses és el voluntariat social, una via que permet potenciar el sentiment d’identitat corporativa de l’empresa amb els seus treballadors i treballadores, mitjançant la prestació de temps de treball assalariat a projectes sense ànim de lucre que repercuteixin positivament envers l’entorn, la comunitat o el públic destinatari en el que s’emmarca o s’adreça l’empresa.

Per a incorporar voluntariat a les entitats socials és fonamental en primer lloc, analitzar l’organització i cadascun dels seus departaments i àmbits, definir els possibles llocs de treball voluntari on poder encabir persones voluntàries, tot establint les funcions, tasques, etc.

En aquest sentit caldrà establir quins perfils són més adients per a les diferents funcions que es desenvolupen dins d’una entitat social: gestió, comptabilitat, administració, intervenció socioeducativa, etc.

Posteriorment al diagnòstic intern des d’una perspectiva de treball voluntari caldrà establir un pla de voluntariat intern que comprengui el voluntariat a títol personal i el voluntariat corporatiu provinent d’empreses amb RSC.

Un cop definit el Pla de voluntariat, caldrà seleccionar, acollir, formar, acompanyar i avaluar a les persones voluntàries.

Els passos a seguir per a establir un pla de voluntariat a l’entitat serien els següents:

1r: Anàlisi i diagnòstic de l’entitat.

2n: Definició concreta del lloc de voluntariat.

3r: Publicació d’anuncis a la web i altres plataformes especialitzades.

4rt: Selecció de la persona voluntària, tot coneixent els seus interessos i motivacions, per adequar-los al lloc de treball voluntari específic. Pot ser, que la persona, donada la seva experiència i expectativa no pugui adequar-se a cap dels llocs oferts.

5è: Incorporació de la persona voluntària.

6è: Fase d’Incorporació:  En aquesta fase es realitzaran les diferents accions dins del procés d’acollida. Un exemple d’aquest seria:
Benvinguda a l’entitat / projecte:
1.    Formació Inicial persona voluntària.
2.    Reunió Individualitzada i signatura del Full de Compromís.
3.    Tràmits logístics i burocràtics.

7è: Fase de Desenvolupament:  Durant aquesta fase la persona voluntària s’ha de sentir acompanyada, integrada i motivada. Algunes de les qüestions que es poden dur a terme en aquest sentit són:

1.    Reunions individualitzades amb les persones voluntàries per saber com es troben, que necessiten i que podem fer per ajudar-los.
2.    Acompanyament en les seves tasques de voluntariat mostrant disponibilitat per part de la persona referent a esclarir dubtes, etc.
3.    Realitzar formacions per persones voluntàries sobre les qüestions de les tasques a desenvolupar i/o habilitats transversal necessàries.
4.    Reconeixement formal i informal a les persones voluntàries que estan realitzant les diferents accions. Aquest no requereix de grans accions si no de saber posar cada cosa en el seu lloc, el fet de recordar-los la tasca que fan i lo important que són per l’entitat i/o projecte.

8è: Desvinculació. Si arriba el moment que la persona voluntària no vol/pot continuar la seva acció, es realitzarà una entrevista individualitzada per saber i esbrinar quines són les seves raons  per aconseguir millorar el procés, les tasques de les persones voluntàries, etc. així com donar un bon tancament a l’acció realitzada per aquesta persona.

En conclusió, incorporar persones voluntàries a les entitats socials no és quelcom intuïtiu, ni de bona voluntat (exclusivament) requereix d’un treball d’autoanàlisi de l’organització, definició i d’establiment d’una pla de treball. És a dir, per a la gestió de persones voluntàries, caldrà que l’entitat destini temps, recursos i persones que permetin establir i executar el Pla de voluntariat, acostant la missió de l’entitat a la persona voluntària i els interessos i motivacions de la persona voluntària a l’entitat.


 
 
 
 
 
 
Judith Hernández
Coordinadora General Acció Social  de la Fundació Pere Tarrés



dissabte, 2 de desembre de 2017

Les múltiples cares de la violència envers les dones



Alguna vegada he sentit afirmar:

La violència vers les dones forma part de les violències, en general, perquè també hi ha dones que exerceixen violència vers els homes.

Crec que és important establir un aclariment conceptual al respecte.

La violència masclista és tota aquella violència que s’exerceix contra les dones per el fet de ser dones, i com a manifestació de la discriminació i situació de desigualtat en el marc d’un sistema de relacions de poder. És a dir, la violència cap a les dones, respon a una desigualtat estructural dins del sistema patriarcal on homes i dones no són iguals

Això significa que si no existís el sistema patriarcal i homes i dones fóssim iguals no existiria la violència masclista?.

Així és.

Però no ens trobem en aquesta situació, i el sistema patriarcal segueix vigent en les nostres societats, certs avenços envers la igualtat no desfan un sistema. D’altra banda, 44 dones mortes per violència masclista en menys d’un any a l’estat espanyol, posa de manifest que estem molt lluny de viure en un sistema igualitari. És una dada summament trista com a societat, ja que, l’assassinat d’aquestes dones no és un tema privat, sinó públic, que ens afecta a tots i totes. És una derrota social.

Però, si bé la mort és la manifestació més cruenta de la violència envers les dones, no és l’única. Hem de tenir en compte que la violència de gènere contempla múltiples formes de violència.

Així, les manifestacions de les violències masclistes al nostre país té múltiples formes, a les quals sovint tanquem els ulls per no esfereir-nos davant la flagrant vulneració de drets humans. 

Penso en el tràfic de dones obligades a prostituir-se als nostres carrers, penso en les joves obligades a casar-se amb homes amb qui no volen casar-se, penso en les nenes que pateixen tocaments i agressions sexuals per familiars, penso en adolescents nascudes a Catalunya que un estiu se les enduen de vacances i els hi realitzen mutilacions genitals, penso en àvies que han hagut de patir durant totes les seves vides relacions sexuals no consentides dins del matrimoni, penso en noies que tornen intranquil·les al vespre perquè les assetgen homes pel carrer, penso en joves violades en espais de festa, penso en dones que durant el seu embaràs i el seu part, han estat excloses de la presa de decisions sobre el seu cos, penso en dones que són assetjades física o psíquicament en el seu àmbit laboral, penso en dones amb parelles que controlen amb qui van i com vesteixen, penso en qualsevol dona que ha patit o és susceptible de patir violència per el fet de ser dona. Penso en totes nosaltres.

Davant d’aquestes situacions que reconeixem com a quotidianes el conjunt de la societat no resta impassiva:

El parlament de Catalunya va aprobar la  Llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violencia masclistes que reconeix la violència masclista com una forma de violència de carácter estructural propia del sistema patriarcal.

Les institucions i administracions publiques s’esforcen en realitzar dispositius d’atenció, serveis d’acompanyament i informació, mitjans de denúncia, campanyes de sensibilització, formacions, exposicions, tallers, etc. per a desterrar aquestes situacions, sensibilitzar a la població i protegir a les dones.

Des dels moviments feministes se segueix denunciant al patriarcat i a totes les formes de violència envers les dones, demanant a les administracions publiques fórmules per a eliminar el sistema patriarcal, protegir a les víctimes i sensibilitzar envers la violència zero.

Personalment considero que la violència envers les dones és l’eina executiva i violenta del sistema patriarcal, en el qual tots i totes estem immersos. El primer què podem fer és ser-ne conscients i reconeixer’l, per desprès, prendre consciència, no acceptar i lluitar envers totes les formes de violències.

Així, si bé, algunes manifestacions del masclismes i de les violències poden ser més subtils, no per això són menys importants. Parlo del acudits masclistes, parlo dels comentaris dels homes que cosifiquen i sexualitzen a amigues i companyes, parlo dels “piropos” que un desconegut diu pel carrer a una dona, parlo dels comentaris despectius que un amic fa envers la seva parella, aquestes manifestacions aparantment inofensives, són formes, petites, encara, del que és l’assetjament i la violència envers les dones.

Si volem que no hi hagi “ni una més”, si “ens volem vives”, si no volem seguir afirmant “#metoo”, cal tolerància zero envers el masclisme i les formes de violències envers les dones. I la tolerància zero depèn dels homes, de les dones i dels poders públics, perquè 44 dones mortes en un estat és un fracàs social, no una amenaça (com es refereixen envers al terrorisme) és un fet que requereix de voluntat política i inversió pública.

Judith Hernández
Coordinadora General Acció Social  de la Fundació Pere Tarrés