divendres, 17 de febrer de 2017

Escribimos la educación social

En los diferentes foros de la Educación Social es bastante habitual oír que los educadores y educadoras sociales deberíamos escribir más acerca de nuestra profesión. Con el objetivo de hablar sobre este tema y podernos conocer presencialmente, el Col·legi d’Educadores i Educadors Social de Catalunya (CEESC) nos reunió hace unos días a algunas de las personas que acostumbramos a traducir en textos algunas de las situaciones que nos suceden en la práctica profesional o reflexiones en relación a nuestro oficio. El encuentro fue acogido por el espacio de redacción del medio de comunicación la Directa.

El acto me trasladó inevitablemente a la actividad que organizamos en el 2012 y que también reunió a unos cuantos bloggers para poner en común muchos aspectos ligados a las ideas que surgieron hace unos días.

Un acto de estas características demuestra que somos una profesión viva y con muchas ganas de darnos a conocer. Pero, sobre todo, con muchas ganas de generar reflexión escrita que nos sirva en nuestra práctica diaria a los profesionales, pero también para ser leída por estudiantes de las diferentes universidades que, por supuesto, animamos a participar del relato escrito de nuestra profesión.

Además, en la actividad también pusimos de manifiesto las ganas y la intención de poder escribir para ser leídos por personas ajenas a la profesión. Y es que el prisma de la Educación Social sirve para poder mirar cualquiera de las situaciones que se dan en nuestro entorno. Quizás hay cuestiones aparentemente lejanas a nuestra profesión, pero eso no quiere decir que podamos escribir y plantear reflexión desde nuestra mirada. No trabajamos en empresas eléctricas, pero podemos reflexionar sobre las diferencias que habría si utilizáramos energía renovable o no dejáramos en manos de los oligopolios el acceso a un derecho básico como es la energía. Quizás no nos dedicaremos al futbol profesional, pero podemos hacer un relato desde nuestro punto de vista sobre algunas de las actitudes de las estrellas que acaparan las portadas de los periódicos. Tampoco somos arquitectos, pero podemos explicar qué es lo que pensamos cuando un edificio no ha tenido en cuenta la diversidad humana para garantizar el acceso en igualdad de condiciones a todas las personas.

La Revista de Educación Social del Consejo General, el Quaderns d’Educació Social, el portal Social.cat , son algunos de los espacios donde escribir que se comentaron en el encuentro y a los que podemos añadir, si me lo permitís, la revista Educación Social de la Facultad Pere Tarrés (URL), que acaba de publicar su número 64.

Llegamos a los 20 años del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials en muy buena forma y seguro que la difusión de este encuentro puede generar nuevos escritores de la educación. Hay espacios para escribir en profundidad, pero también otros que requieren de menos tiempo para hacerlo, así que merece la pena tener más textos con los que aprender.
Podéis leer los blocs de los profesionales que han participado de este encuentro en los siguientes enlaces y también ver el video del encuentro:





Òscar Martínez
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull

dilluns, 13 de febrer de 2017

La funció educativa de l'escola bressol

Avançar l’edat dels infants per entrar a “l’escola”, tal i com es vol portar a la primera reunió del pacte educatiu nacional al Congrés, cau en contradicció perquè deixaríem de sentir les escoles bressols com espais educatius. Aquesta proposta considera que el segon cicle d’educació infantil, inclòs físicament en espais d’educació primària, té un pes més important en l’educació dels infants que no pas les escoles bressols.

Si bé és cert que un gran nombre de famílies opta per l’escolarització a partir dels dos anys i no abans, no és motiu per incórrer a un canvi tan dràstic. Els objectius pedagògics d’ambdues etapes educatives, tot i ser en línies generals molt semblants, són, en la seva implementació, totalment diferents:
  • El moment psicoevolutiu dels infants de 2 anys demanda d’una atenció diferenciada a la que s’ofereix a P3. En cap cas estem desconsiderant la tasca que s’hi realitza, però a l’aula d’infants de 2 anys hi ha unes necessitats que difícilment es cobririen. Són menys autònoms, per exemple.
  • Les ràtios de les llars d’infants que atenen a nens i nenes de menys de 2 anys són menors per garantir una atenció millor i més personalitzada.
  • La formació dels i les professionals està pensada per atendre les necessitats d’infants tan petits.
  • L’acompanyament familiar hi té un paper rellevant. L’atenció que les famílies en aquestes etapes tan primerenques és, necessàriament, més propera que la que pot oferir els espais del segon cicle d’educació infantil. No només pels dubtes que puguin sorgir del seu desenvolupament integral, sinó també com a recurs per a facilitar la conciliació familiar. Les adaptacions de les escoles bressols dista molt de les que es pot oferir dels altres centres escolars.
  • Les adaptacions d’espais i de recursos materials també són molt diferents. Tal com dèiem, la consideració del seu moment psicoevolutiu implica d’unes adaptacions ambientals, de materials (jocs, joguines...), i de recursos pedagògics contemplades en les escoles bressols.
  • Malgrat que el primer cicle d’educació infantil no té caràcter obligatori, la Fundació Pere Tarrés està convençuda que l’escolarització dels infants té una funció educativa clau en els seus primers anys de vida.

L'aprenentatge emocional

Durant l’etapa en què un infant assisteix a l’escola bressol, dels 0 als 3 anys, el seu cervell abasta aproximadament els dos terços de la seva mida definitiva i evoluciona a un ritme molt més accelerat del que ho farà posteriorment. Per aquesta raó, en aquest període l’aprenentatge emocional dels infants és clau i el seu impacte és molt profund. Seguint aquesta línia pedagògica, la Fundació Pere Tarrés concep l’espai de l’escola bressol com un espai que doni seguretat i confiança als infants, un lloc en el que puguin desenvolupar les seves capacitats sensorials, motrius i emocionals.

Pensar en aquest canvi significa treure valor a les Escoles Bressols, quan la tasca educativa  i social que realitza és de difícil assumpció per altres espais educatius.


Beth Galindo
Tècnica de Projectes Educatius al departament de Petita Infància de la Fundació Pere Tarrés

dijous, 9 de febrer de 2017

Les habilitats socials, eina bàsica de les professions de l’acció social

Arran de la notícia de que els científics del MIT han creat una aplicació per entrenar les habilitats socials per ajudar les persones amb trastorns d'ansietat o Asperger, ens fa pensar que no només aquestes persones amb clara dificultat per relacionar-se haurien de sotmetre's a un entrenament d'aquest tipus. De fet, les habilitats socials son cosa de tots i totes i qui més qui menys té possibilitats de millora.

Tenir un bon control de les pròpies habilitats socials és bàsic per a qualsevol situació, per a persones de totes les edats i es relacionin amb qui es relacionin. Si domines les teves habilitats comunicatives i socials podràs demostrar-ho en una botiga comprant llet, a l'oficina d'hisenda quan vagis a reclamar alguna cosa o fins i tot, amb la persona que et truca de la companyia de telèfon per vendre't un nou producte.

Però malgrat és cert que a tots ens beneficia, hi ha unes professions que no poden esdevenir  ni desenvolupar-se com a tals sense aquesta manifestació explícita del control de les habilitats personals. Parlem, sobretot, de les professions de l'acció social o de les de relació d'ajuda, com poden ser els mestres, els psicòlegs o els educadors socials. Són les professions que tenen en el seu nucli la relació amb l'altre, ja sigui per ajudar-lo, per educar-lo o per atendre'l en una situació vulnerable. És en aquests casos quan més valores que la persona que tens al davant pugui interpretar el teu rostre; endevinar el còctel de sensacions i emocions que estan passant de cop pel teu cos; que pugui reconèixer la por en els gestos o la incertesa en la mirada; és quan més valores que puguin fer-te una pregunta que t'ajudi a endreçar els teus pensaments i després, t'escoltin de veritat; que et somriguin per transmetre confiança i, que en general, el seu posat sigui de complicitat i d'ajuda.

Això ocorre perquè les habilitats socials ens permeten coneixe'ns a nosaltres mateixos. Saber com reaccionem davant d'algunes situacions, què ens afecta, com gestionem les emocions... Poder anticipar-nos a determinades reaccions pot estalviar-nos més d'un remordiment posterior. Ens permeten també poder conèixer a l'altre, apropar-nos a la seva realitat, a la seva vivència personal d'allò que li succeeix. Amb l'empatia com a capçalera d'aquest aspecte, podem identificar les emocions de l'altre per actuar d'acord amb el que més necessita en aquell moment.

Com a conseqüència, un bon domini en aquestes competències socials millora les relacions interpersonals, ens capacita per vincular-nos amb l'altre sense fer mal, respectant-lo i respectant-nos. Tots agraïm el bon tracte i aquest s'aconsegueix predicant amb l'exemple.

En el cas de les professions de l'acció social, les habilitats socials són una eina bàsica de treball. Es fan imprescindibles com ho és un bisturí per a un cirurgià o una serra per a un fuster. Nosaltres i les nostres habilitats són les que determinen en gran mesura la qualitat de la nostra tasca professional.
I finalment, les habilitats socials transformen el món en un espai assertiu, respectuós, ple de valors i on la diversitat i les diferències hi tenen plena cabuda ja que el diàleg, l'escolta i l'empatia són la base de les relacions. Si encara no les domines, ja saps... entrena't!

Lisette Navarro
Coach, Educadora Social i Doctora en Pedagogia. Professora del Postgrau Expert en coaching en l’àmbit socioeducatiu de la Facultat d'Educació Social i Treball Social PereTarrés - Universitat Ramon Llull.

dilluns, 6 de febrer de 2017

¿Es conveniente una ley que regule la Educación Social?

La propuesta del Consejo General de Colegios de Educadores y Educadoras Sociales (CGCEES) para promover una ley que regule la Educación Social es una iniciativa necesaria y adecuada, que llega en el momento oportuno.

La Educación Social, tal como la entendemos ahora, ha tenido un recorrido muy rápido y muy intenso en un periodo breve de tiempo. Este recorrido lo podemos organizar en tres grandes etapas.
 
La primera etapa podemos llamarla de introspección y abarcaría desde los años 70 hasta 1991, momento en que apareció el decreto que marcaba el inicio de la Diplomatura en la universidad.  

Se trata de una etapa en la que un grupo de personas que desarrollaban actividades educativas fuera de la escuela toman consciencia que las particularidades de su actividad pueden llevar a construir una profesión sólida y diferenciada. Se organizan las primeras asociaciones profesionales y el debate interno para construir la identidad es intenso y fructífero. En paralelo, en la universidad también se está construyendo un discurso alrededor de la pedagogía social y la confluencia de ambos permite finalmente la aparición de la diplomatura.

La segunda etapa, que podemos definir como de obertura, coincide con el inicio de la diplomatura en 1991 y simbólicamente podemos cerrarla alrededor del 2007. 


La diplomatura hace visible la Educación Social y la sitúa entre las distintas profesiones de carácter socioeducativo. La aparición de las sucesivas promociones de educadores y educadoras sociales normaliza la presencia de este profesional y públicamente se le empieza a reconocer. El colectivo profesional se organiza definitivamente mediante la creación de los primeros colegios profesionales (Barcelona 1996 y Galicia 2001) y se desarrollan los primeros congresos propios de la profesión que aportan reflexión y cuerpo conceptual. En paralelo, las elaboraciones teóricas que se desarrollan desde la universidad contribuyen a dar solidez a su discurso y hace que la presencia pública de la profesión se consolide.

Finalmente, la tercera etapa podemos definirla como de normalización, y va desde el 2008 a la actualidad.

La fecha elegida para establecer el cambio de etapa coincide con tres hechos relevantes. El primero, la creación del Consejo General de Colegios de Educadores/as Sociales, que aporta una estructura compartida, referente para los profesionales e interlocutor con las administraciones; el segundo, la presentación de los documentos profesionalizadores (definición de Educación Social, código deontológico y catálogo de funciones y competencias), que define los mínimos identitarios compartidos por todas las sensibilidades y tendencias de la profesión, aspecto fundamental para darse a conocer; el tercero, la aparición del decreto que convierte la Educación Social de diplomatura a grado, lo que la convierte en unos estudios de rango similar a todos los demás y permite normalizar la investigación en esta área, lo que facilita que la colaboración entre la universidad y los profesionales aumenta sensiblemente.

Si tenemos en cuenta esta evolución, es conveniente y razonable que en estos momentos se pida una ley que regule la Educación Social y que reconozca jurídicamente las características de una actividad que desde el punto de vista académico y profesional ya está consolidada. De la misma forma que está regulada la actividad profesional de un maestro/a, o está definido por ley quien puede trabajar en un hospital o en unos servicios sociales, es necesario enmarcar jurídicamente la Educación Social como actividad que responde a la promoción de unos derechos de la ciudadanía. Conviene una ley que incluya e incorpore todas las sensibilidades y situaciones particulares de la Educación Social. 

Esta ley puede ser un buen instrumento para hacer frente a los retos actuales de la Educación Social como profesión, pero también como espacio de estudio, formación e investigación en su voluntad de contribuir en la mejora de la vida social.


Dr. Jesús Vilar Martín
Director de publicaciones de la Facultad de Educación Social y Trabajo Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull

dimecres, 1 de febrer de 2017

Dret a vot de les persones amb discapacitat intel•lectual

Els darrers dies hem sentit una noticia en relació al dret de vot de les persones amb discapacitat Intel·lectual.

Des de fa molt temps, plataformes com DINCAT, i les mateixes persones amb diversitat funcional, estan reclamant el dret a participar de la nostra societat votant a les eleccions com ho fa qualsevol ciutadà i deixar d’estar discriminats també per aquesta qüestió.

Fins ara els jutges, quan feien un procés d’incapacitació, directament signaven la incapacitat per poder votar.

Perquè ens fem una idea del que això significa, aquesta és la mateixa aberració que si el teu metge de capçalera et recepta una medicina i automàticament també et fa prendre totes les medicines per evitar unes contraindicacions que encara no saps si et poden afectar. A la persona amb discapacitat, pel fet de tenir-ne ja es suposava directament, sense comprovar-ho, que no eren capaços de decidir el seu vot.

Aquest és un gran avançament en els drets de les persones amb discapacitat però igualment no hem d’oblidar, com a mínim un parell de coses:
  • Que un jutge determini si una persona té capacitat o no per poder votar és una exigència que només s’obliga amb aquest col·lectiu en concret, i per tant tampoc no queda clar que sigui just si no fos perquè tothom que vota també hagués de demostrar la seva capacitat. Continua sent un acte formalment discriminatori.
  • Per altra banda. Aquesta no és la única qüestió que fa que una persona amb discapacitat no pugui votar lliurement. També fa molt de temps que s’estan reclamant voluntat per part dels partits polítics per aconseguir una accessibilitat que passa per publicar programes electorals, en aquest cas en versió de lectura fàcil. Aquesta és una qüestió que es demana públicament a totes i cadascuna de les eleccions que hem tingut, que tots els partits diuen que faran, però alguns sistemàticament se n’obliden que l’accessibilitat és un dret de les persones i que la llei aprovada al Parlament no és només un acte simbòlic sinó que s’ha de posar en pràctica tots els dies de l’any.
En definitiva, aquesta és una bona noticia, malgrat que la situació continua sent discriminatòria, per avançar en quan als drets de les persones amb discapacitat, però haurem de restar atents, com durant tota la historia, perquè això no sigui només una anècdota amb titulars a la premsa.



Òscar Martínez Rivera
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull

dimarts, 31 de gener de 2017

Interpretació de l'article "Model de models"

En resposta a l’escrit del treballador de la Model publicat per @PZonaFranca en relació a l'article "Model de models" d'Esther Giménez-Salinas publicat al Diari Ara (28/01/2017).

Lamento la interpretació que s’ha fet de les meves paraules, que en cap cas volien atacar els funcionaris o qüestionar la tasca que realitzen. Exposava senzillament que la Model és un símbol històric d’una època passada, molt dura, fosca i poc transparent, i que encara en el present n’arrossega el pes. Però coincidim en què dels 114 anys que fa que existeix, en les últimes dècades s’ha  intentat millorar les condicions, com no podia ser d’una altra manera en un país democràtic. Tot i així, al meu entendre la model s’hauria d’haver tancat abans ja que no es correspon amb un Centre Penitenciari del segle XXI. I, certament, no era només contra la model que vaig escriure, sinó a favor d’una reflexió per les diferents alternatives a l’empresonament tradicional com a resposta al delicte. 

Esther Giménez-Salinas
Directora de la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull
Barcelona,  31 de gener de 2017

dijous, 26 de gener de 2017

L'atenció social en situacions d'urgències i emergències

La recent tragèdia de l'Hotel Rigopiano, que va ser sepultat per una allau el passat 18 de gener a Itàlia ha posat d'actualitat l'actuació dels serveis de rescats i d'emergències, que continuen buscant persones desaparegudes encara a dia d'avui. L'opinió pública és molt sensible davant d'aquests tipus de tragèdies i als professionals dels serveis d'urgències i emergències se'ls demana una resposta immediata i integral, no només mèdica i psicològica sinó també des de la dimensió social.

A Catalunya, la Llei 12/2007, d’11 octubre, de serveis socials indica en l’article 7 que són destinataris dels serveis socials especialment les persones que estiguin en alguna o algunes de les situacions següents: discapacitat física, psíquica o sensorial, malalties mentals i malalties cròniques, necessitats socials relacionades amb la manca d’habitatge o amb la desestructuració familiar i d’altres.

Entre el conjunt de situacions que assenyala la Llei volem destacar tres que plantegen característiques similars entre si i diferenciades de la resta:

  • El fet d’haver estat víctima de delictes violents, un mateix o els familiars.
  • Urgències Socials.
  • Emergències Socials per catàstrofes.
La Llei no delimita les responsabilitats, l’abast, o els recursos necessaris per a que els serveis socials facin front a aquestes situacions i en general, els serveis no compten amb experiència suficient en la intervenció social dins d’aquests àmbits, per tal de desenvolupar procediments adequats d’actuació. 

Com a conseqüència en produir-se una d’aquestes situacions els professionals de serveis socials actuen sovint, amb gran risc de col·lapse del propi servei i d’ells mateixos per l’alt estrès emocional que cal gestionar.


Aquestes realitats anteriors no permeten una programació prèvia en el sentit que són inesperades i quan esdevenen cal que siguin afrontades tenint en compte els requeriments següents:

  • Resposta immediata per tal d’alleugerir el patiment extrem de les persones afectades, disminuir l’impacte emocional i permetre l’assimilació gradual dels fets.
  • Atenció integral  que tingui en compte la cobertura de les seves necessitats bàsiques i alhora emocionals.
  • Procedimentació i protocol·lització per a garantir una atenció homogènia als afectats i evitar duplicitat e interferències entre els diferents grups operatius d’emergències: cossos policials, sanitaris, bombers, protecció civil, etc.
  • Postintervenció en el sentit de garantir que desprès de l’incident crític  les persones afectades continuen reben l’atenció necessària des dels serveis socials.
Cal sobretot que els professionals que han de gestionar aquestes situacions,  disposin d’eines i recursos suficients per a l’afrontament i una de les necessitats bàsiques és la formació especifica sobre tècniques d’intervenció, estratègies de prevenció del risc laboral i autoconeixement.

El seminari Atenció social en situacions d’urgències i emergències és una primera aproximació formativa per a la intervenció en les situacions descrites per la Llei. Si vols més informació pots inscriure't aquí.


Isabel Ferrer
Professora de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL