dijous, 21 de setembre de 2017

¿Cómo te imaginas a ti mismo cuando tengas 80 o 85 años?

¿Te has imaginado con el pelo blanco? ¿Con muchas arrugas que surcaran tu rostro? ¿O tal vez tus piernas no serán tan ligeras como lo son hasta ahora? ¿Te has imaginado como vas a ser cuando seas una persona mayor? ¿Cómo va a ser tu vejez? 

Si no te los has imaginado yo puedo ayudarte enseñándote como es la vejez de algunas de las personas mayores que tenemos hoy en día. 

Ser una persona mayor implica a veces que los miembros de tu familia, en pro del querer, van a decidir por ti que es lo mejor en algunas situaciones. 

En cuanto a las instituciones es probable que casi no estés representado en ellas o que tu presencia sea casi algo anecdótica. Pero curiosamente desde estas instituciones se van a tomar decisiones y se van a diseñar políticas y acciones que van a recaer sobre tu vida y van a tener un sentido. 

Y si tuvieras que acabar viviendo en una residencia, es muy probable que un grupo de profesionales, altamente capacitados, a través de sus conocimientos y su buen hacer, decidan en todo momento que es lo que te conviene.

¿Te gustaría que tu familia respetara en todo momento tu voluntad y tus decisiones independientemente de cuáles fueran estas, y a pesar de que no estuvieran de acuerdo? ¿Que en las instituciones hubiera representaciones de personas mayores y que estas personas participaran en los diseños de las políticas y de las acciones que van a recaer sobre ellas? 

Y en el caso que estuvieses en una residencia, ¿te gustaría estar envuelto de un equipo de profesionales con conocimientos, pero implicados en conocer tus gustos, tus intereses, tus voluntades y que trabajaran única y exclusivamente para satisfacerlas, haciéndote sentir como en tu casa?

Si la respuesta es afirmativa, entonces yo te pregunto ¿a qué estás esperando para hacer algo y que las cosas cambien?


Montserrat Lacalle 
Directora del Diploma de Especialitzación universitaria en Gestión de Residencias y otros Servicios para las Personas Mayores de la Facultad de Educación Social y Trabajo Social Pere Tarrés - URL

dimecres, 13 de setembre de 2017

La clau de la felicitat

Com diuen els experts tenim 60.000 pensaments al dia. La majoria d’ells són repetitius, negatius i estan acorats al passat o a coses que no passaran. 

Com diu el conte sufí, una nit Nasrudín estava al voltant d’un fanal buscant alguna cosa. Va passar un veí i li va preguntar:
- Nasrudín, què fas?
- Busco la clau de casa meva.
I el  veí es va posar a ajudar-lo. Van estar mirant sota el fanal i no la trobaven. Al moment va passar una veïna i va dir-li:
- Nasrudín, què esteu buscant?
- La meva clau, que no la trobo.
 I vinga a buscar per sota el fanal les tres persones fins que va passar un senyor gran i els va dir:
- Què esteu fent aquí, Nasrudín?
- Busquem la clau de casa meva.
- Nasrudín, l’has perdut aquí, sota el fanal?- li pregunta el senyor.
- No - contesta Nasrudín - l'he perdut a casa meva, però allà és molt fosc.

A la majoria de nosaltres ens passa com a Nasrudín, busquem a fora quan les eines i la clau de la nostra felicitat la tenim a dins nostre. 

1. Viu el present aquí i l’ara. Oblida’t d’estar pendent del passat. Si vius ancorat al passat o patint pel que on saps què passarà deixes d’estar en el que ara és la teva vida.

2. Deixa d’escoltar el teu ego. L’ego només et priva i et diu que no podràs. Et fica en la crítica i en la relativització de les coses bones que et poden passar. Connecta amb la teva essència. Escolta el que voldries fer. Connecta amb el teu cor i segurament les teves actuacions i la teva vida et portaran a un següent nivell de felicitat.

3. El dolor és inevitable, el patiment és una opció com diu el doctor Maria Alonso Puig. Busca la relació entre els pensaments i les emocions. Quan tens alguna emoció aflictiva vol dir que algun pensament ha generat això. Per tant si ets conscient d’aquesta relació és molt més fàcil gestionar i controlar aquestes emocions que ens fan patir. 4

4. Responsabilitza’t del que et passa. No et facis una víctima, fes-te responsable de les circumstàncies i dels fets que t’envolten.

5. Deixa de banda el judici, la crítica, l’enveja i la mandra. Posa’t en acció i envolta’t de persones que t’omplin de positivitat i que et donin les eines per poder treure la millor versió de tu mateix.

6. Pren les decisions des de l’amor i no des de la por. Juga per guanyar i no per perdre.

Amb tot això vull dir-te és que no busquis fora ni posis en mans dels altres el que tu ja tens a dintre. Posa’t llum al teu interior i agafa bé aquesta clau de la felicitat.

Recorda, la ment és com un paracaigudes, només funciona si s’obre, com va dir Albert Einstein. 


  
Genoveva Rosa
Coach, mestra i doctora en pedagogia. Vicedegana d’Ordenació Acadèmica i Adjunta al Degà de la Facultat Pere Tarrés – URL i directora del Postgrau en coaching i PNL en l’àmbit socioeducatiu.

dijous, 7 de setembre de 2017

Perquè és tan difícil dir el que sentim sense ferir a l’altre?

Perquè és tan difícil dir el que sentim sense ferir a l’altre? I perquè ens sentim malament si no ho fem?


Ser capaç d’expressar el que sents, necessites o penses tenint en compte el que l’altre persona sent, pensa o necessita és l’habilitat que s’anomena assertivitat. És una eina que ens és molt útil en el nostre dia a dia perquè tenim molts petits conflictes quotidians que aplicant-la ens facilitaria el dia a dia.


Avui a l’autobús una senyora m’ha demanat el seient de molt males maneres, m’he sentit molt “agobiada” i molt irritada i li he hagut de cedir, però sense fer-ho de bona gana. En aquest cas no he estat assertiva i la sensació que he tingut ha estat de culpa, de ràbia... i sobretot un “rum-rum” al cap de perquè no he estat capaç de dir-li a la senyora que m’ho podria haver demanar però de millors maneres.


A la vida hi ha situacions que ens poden fer sentir malament: deixar que algú se’ns coli a la cua del concert, o a la cua del súper, que el nostre cap ens parli malament i no saber respondre o fins hi tot que el meu germà em parli malament i no saber aturar-lo. Per tal de convertir aquesta situació en situacions exitoses i ser assertiu, què haig de fer? 


El primer pas és centrar-me en mi mateix, pensar i parlar des del que jo penso, des del que jo necessito. No focalitzar la meva expressió en l’altre.


El segon pas és parlar de sentiments, del que nosaltres sentim i experimentem davant aquella situació.

El tercer pas és expressar aquells sentiments en relació a una situació concreat o específica. No generalitzar ni parlar de coses vagues ni ambigües.


El quart i últim pas és fer una proposta de canvi. Alguna cosa concreta que l’altre ha de fer perquè jo deixi de sentir-me així i pugui sentir-me millor. 


Ser assertiu en situacions complexes com per exemple sol·licitar un canvi laboral o comunicar-li alguna cosa a la teva parella que a tu et genera neguit, et pot propiciar sensacions de benestar, de autoconfiança, de respectar la teva autoestima i l’autoestima de l’altre i en general aconseguir els teus objectius i ser exitós. 


Aplicar aquest esquema al principi pot semblar-te estrany i et pot donar la sensació que és molt quadriculat, però si t’acostumes a fer-ho veuràs que el que et proporciona és una eina per expressar-te en qualsevol situació que a tu et pugui generar cert malestar. 


Recorda que tens dret a fer-ho, si ho fas serà un gran èxit i una gran satisfacció personal.


Lisette Navarro
Coach, Educadora Social i Doctora en Pedagogia. Professora del Postgrau Experta en coaching en l’àmbit socioeducatiu de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés -URL

dijous, 31 d’agost de 2017

El meu primer dia d’educador social


Avui fa exactament 20 anys que començava a treballar com educador social. Ja havia col·laborat amb altres entitats en temes d’oci, de lleure, amb joves i infància, però aquell era el primer dia en un centre residencial, una llar, on havia de responsabilitzar-me de 8 persones adultes amb diversitat funcional. I ho havia de fer en un lloc tant especial com casa seva.
 
És molt fàcil enrecordar-se perquè la Cristina, l’educadora que hi havia a l’altra llar dos pisos per sota, estava molt atabalada amb la noticia de la mort de Lady Di. Seguia les noticies amb les senyores que vivien a l’altra habitatge i m’ho anaven explicant.

Però era el meu primer dia de feina i jo ja en tenia prou amb les mil indicacions que tenia per aconseguir arribar el més dignament possible al final de la meva jornada laboral. El primer dia és d’un nivell d’estrès bastant important. L’educador anterior em va deixar tots els ingredients per fer una crema de xampinyons que jo no havia fet en la meva vida.

Per descomptat, el primer dia dona la sensació que és impossible poder recordar-se de totes les consignes a tenir en compte a qualsevol recurs. És una idea bastant generalitzada, però poc a poc vas veien com no només ets capaç de sobreviure si no que, a més, pots gaudir de la teva feina.
Al cap i a la fi, el més important arriba un cop has aconseguir generar cert vincle amb les persones amb les que treballes i pots realment desenvolupar les teves habilitats des de l’educació social. I això diria que no li ha passat a ningú el primer dia.

La por inicial és absolutament raonable perquè t’enfrontes a la complexitat d’una feina en que cada dia passen coses absolutament diferents. És evident que cal planificar i practicar molt professionalment, però això no treu que les situacions sempre seran unes molt determinades que potser mai havies imaginat.

Per ser un bon conductor cal haver fet molta pràctica i per tenir més destresa en situacions complicades et poden entrenar amb diferents tipus de climatologia o carretera, però mai podran fer la simulació de tot el que pot arribar a passar-te a la carretera. L’aprenentatge en l’educació social consisteix en una cosa molt similar donades les possibilitats de persones a les que atendrem i les situacions que estaran vivint.

Retornant al meu primer dia de feina he de reconèixer que segur que se’m van passar moltes coses que ni vaig adonar-me’n. Cap d’elles importants. Però això no vol dir que més endavant vaig cometre errors dels que vam haver de plantejar amb l’equip.


Els estudiants del primer curs sempre pateixen, de manera general, per aquests primers moments com a professionals. O al menys ho expressen molt més que a cursos superiors. Però tot s’ha de dir, la majoria de les coses per les que pateixen son situacions de conflicte personal i professional durant tota la vida a l’ofici. Però en aquest cas, acostumem a digerir aquestes qüestions una mica més amb l’experiència i amb la construcció personal que fem de la professió. I no vol dir que no continuïn sent de màxima preocupació, si no que les acostumem a saber treballar per digerir-les, com dic, personalment. Però la digestió no sempre funciona, això ho podeu donar per fet... i és per això que la professió és tant apassionant.

Els dubtes de si soc la persona idònia per aquesta professió o si seré capaç son qüestions que van i venen al llarg de la vida professional. En alguns moments poden decaure els ànims perquè la fortalesa no sempre ens acompanya 365 dies a l’any, però després arriben les experiències positives, les relacions amb els usuaris o simplement les estones en que hem vist que vàrem fer bé de triar aquesta professió.

Als que ens agrada aquesta professió recordem aquells primers moments com a molt emocionants, perquè personalment son molt gratificants i veus com poc a poc vas sentint-te més còmode. D’aquells inicis tothom en guardem moltes anècdotes.

Al llarg del temps els que ens dediquem a l’educació social veiem les coses de diferents maneres respecte el primer dia. Evolucionem i fonamentalment veiem molt més la globalitat de les situacions perquè a l’inici ens preocupa més allò immediat. Tot i que continua sent complicat prioritzar tantes situacions acostumem a aconseguir millor estratègies i planificacions. Tot plegat acaba sent una professió que val molt la pena exercir. A un dia del començament del proper curs ja tinc ganes de sentir les pors i inquietuds de les futures i futurs educadors.



Administració i Tercer Sector demanden criteris de priorització per al disseny d’actuacions en matèria de discapacitat i diversitat funcional

El departament de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés duu a terme periòdicament diagnosis sobre la població amb discapacitat i diversitat funcional que permeten reflexionar sobre les línies de millora d’aquesta eina clau per a planificació pública i del Tercer Sector.

Com en d’altres àmbits de política local, les diagnosis en general no faciliten la identificació de criteris de priorització dels àmbits d'actuació. Sovint es tracta d’anàlisis massa àmplies i inespecífiques. Al seu torn, el personal tècnic dels ajuntaments sovint tenen responsabilitats més enllà del desenvolupament del Pla Local de Discapacitat i Diversitat Funcional, el que és un límit en les oportunitats per a sistematitzar la informació i prendre, de manera que requereixen major orientació i suport per al disseny i implementació de mesures.

Específicament en l’àmbit que ens ocupa cal tenir present el context actual de canvi de paradigma entre la visió de la discapacitat i la de la diversitat funcional. L’actual mirada responsabilitza l'entorn en la generació d’espais de participació i oportunitats a la societat per a les persones afectades, familiars i persones cuidadores, que són ‘subjecte de dret’ i no ‘objectes d’assistència’ rehabilitadora. Aquest paradigma augmenta les expectatives sobre l’Administració i el Tercer Sector.

Les necessitats en matèria de discapacitat i diversitat funcional venen marcades per processos vivències traumàtiques amb fort desgast emocional i de les relacions amb les institucions. Sovint s’expressen en demandes i expectatives inespecífiques i poc optimistes però exigents quant a urgència i cobertura. A l’hora de planificar topen amb les incerteses sobre les etapes futures de la discapacitat específica i les actituds d’evitació sobre el futur. Es tracta doncs d’un context marcat per la gran diversitat, atomització i la temporalitat tant de necessitats com de col·lectius i de contextos familiars.

Cal doncs facilitar la priorització des de la política i la planificació de manera participada entre persones afectades, familiars i persones cuidadores per tal de garantir que s’estableixen compromisos assumibles políticament i realistes quant als calendaris i requeriments tècnics.

Segons l’experiència de la Fundació Pere Tarrés aquests criteris que permeten identificar aquells programes i actuacions més assolibles a curt, mig i llarg termini són: 
  • Compartits amb el teixit associatiu
  • Integrats en recursos existents no específics i específics
  • Amb baixa inversió en infraestructura
  • Amb menor requeriment tècnic d'execució
  • Amb menor necessitat de mobilització d'altres administracions i planificacions supramunicipals.
Seguir aquests criteris garantint la participació articulada en taules específiques per àmbits fomenta la viabilitat, l’obtenció de recursos i la generació de compromisos per a dissenyar i executar les actuacions dels Plans de discapacitat i diversitat funcional. 

Enllaços relacionats:
Es presenta la diagnosi de la població amb discapacitat a Rubí en el marc de la mesa d'atenció a la diversitat Funcional. Rubi.cat   
Les discapacitats motrius, les més comunes a Rubí. Elperiodico.cat

Montserrat Martínez Melo
Cap de Metodologia i Estudis en Acció Social de la Fundació Pere Tarrés