dimarts, 21 de novembre de 2017

L’espai públic i la convivència dels infants


Reflexionem sobre algunes consideracions a tenir en compte quan en un conflicte de convivència a l’espai públic, un dels principals agents implicats és l’infant i com es pot afavorir que aquest tingui veu en els espais de gestió de la convivència. La importància de la coresponsabilitat a l’entorn en pro el bé comú passa per la implicació de totes les parts en la millora de la situació. També dels infants.

L’espai públic és l’espai de trobada de tota la comunitat. Els serveis d’intervenció per la convivència a l’espai públic tenen per objectiu garantir que totes les persones membres de la comunitat puguin fer ús dels espais comuns, sota un sistema de convivència pacífica i inclusiva, on tothom, incloent evidentment infants i adolescents puguin ser-hi present.

Sovint, la presència i necessitats dels infants i adolescents a l’espai públic es veu dificultada per una perspectiva adultocèntrica sobre l’ús que s’ha de donar a l’espai públic.

D’altra banda, la manca de responsabilitat per la cura i manteniment de l'espai comú a causa, entre altres motius, del paper assistencialista que històricament ha tingut l'estat, ha donat peu a construir l'imaginari que l'espai públic és aquell espai neutral on ningú té responsabilitat excepte la institució pública.

A aquest fet, s'ha d'afegir que la naturalesa restrictiva de les ordenances municipals per la convivència, xoca amb les estratègies a nivell ciutat, que fomenten la coresponsabilització de l'acció ciutadana i promouen l'espai públic com un espai generador d'autonomia dels infants i adolescents en entorns educadors (Grup Transversal, 2017).

En aquest sentit, des dels serveis d’intervenció a l’espai públic cal posar especial atenció en incorporar la visió de l'infant i adolescent, tenint en compte les seves necessitats i treballant amb aquesta contradicció.

La perspectiva de l'article es basa en la nostra praxi d'intervenció directa a l'espai públic.

Sovint, l'objectiu derivat d'una mediació comunitària en aquest context, és arribar a un acord sobre com mitigar les molèsties sense prohibir certes activitats, com és el cas del joc dels infants. Per arribar a aquest punt, és imprescindible que existeixi una coresponsabilitat de les parts del conflicte i de la seva implicació en la solució. Aquest és el primer gran repte amb què ens trobem quan iniciem el procés. 




Com apuntàvem, l'imaginari social, defineix l'espai públic com aquell lloc que no és de ningú, no com aquell espai que és de tota la ciutadania, i per tant, tenim responsabilitat de cuidar. A més, ens trobem que tant menors com referents, identifiquen aquell espai com un espai per a relaxar-se i desconnectar dels rols que exigeixen responsabilitat. És així com l'infant s'expressa lliurement sense que l'adult assumeixi el seu rol d'educador com farien a l'espai privat.

Mentrestant, altres agents, amb interessos particulars, també intervenen en la dinàmica i són part activa potencial per la millora de la situació. Per això és important reconnectar amb la visió comunitària. És fonamental portar a terme processos de sensibilització amb les diferents parts, enfocades a pactar i cobrir les seves necessitats sense descuidar el bé comú. Una de les claus, és fomentar una comunicació assertiva que faciliti posar-se en el lloc de l'altre i prendre consciència d'allò comú.

Aconseguir que cada una de les parts pugui expressar les seves necessitats en igualtat de condicions, és un altre dels reptes amb el que ens trobem. L'infant, sovint està representat per un adult que acaba imposant les seves necessitats per sobre de les de l'infant, vulnerant el seu dret a la participació social.

El paper del mediador/a seria el de visibilitzar les seves demandes i interessos que expressen a través del joc, posar-ho en valor i obrir canals de comunicació amb els referents adults. Es fomenta que cada part tingui un paper actiu en la millora de la convivència, sigui mitjançant la implicació en la dinamització d'activitats concretes, sigui adquirint una presa de consciència sobre el dret a expressar-se dels altres.

També es busca moderar els discursos, fent-les conscients de la pluralitat de l'entorn produint un canvi en la dinàmica de convivència sense necessitat de formalitzar un acord.

Segons les necessitats específiques que es detectin de cadascuna de les parts es pot fer necessari realitzar un Pacte d'Usos, on cada part implicada assoleixi compromisos de convivència revisables amb una periodicitat determinada que permetin adaptar-se a noves necessitats.

Les fórmules i estratègies poden ser diverses per a transformar el conflicte en l’ús de l’espai, i facilitant que totes les parts tinguin el màxim grau de satisfacció possible.

Posar l'infant al centre de l’estratègia, possibilitant que puguin expressar-se lliurement, exercint el dret a la participació i al joc des d'un entorn educatiu i coresponsable, afavoreix, sens dubte, una millora en el conjunt de la vida comunitària als espais públics.

Per tant, les estratègies claus que considerem per tal d’aconseguir una millora de la convivència a l’espai públic tenint en compte als infants com agent principal de la comunitat, són:
  • Incorporar-los com a part de la mediació, creant espais que permetin conèixer la visió dels infants a través del joc i de les seves formes d’expressió.
  • Respecte a les famílies, d’una banda, són un agent implicat per si mateix en el conflicte, i alhora representats dels menors. En aquest sentit, hem de procurar que siguin un motor que garanteixi la participació social dels seus fills, implicant-los en els procés de dinamització d’aquests espais.
  • Treballar la coresponsabilitat entre la comunitat i el veïnatge mitjançant el disseny d’intervencions orientades a generar empatia; treballar sobre el discurs estructurant les idees claus respecte el conflicte i incorporar la visió que permeti posar el bé comú en el centre de la intervenció.
No es tracta d’estratègies tancades, si no d’un procés en continu moviment i desenvolupament. Pensem que l’expressat en l’article, pot servir com a punt de partida per seguir reflexionant i generant estratègies d’intervenció per part dels diferents professionals que treballem en aquest àmbit. 


Carlota López Rubio i Alejandra López Martín
SIEP Sant Andreu - Fundació Pere Tarrés







Per a més informació: siep.santandreu@peretarres.org

Podeu consultar informació complementària sobre espai públic i infància al següent link: http://institutinfancia.cat/wp-content/uploads/2017/07/consideracions_espaipublic_infancia_gruptransversalajuntament.pdf

Per més informació, també podeu consultar les investigacions i publicacions sobre infància i joventut en contextos migratoris del Grup IFAM, en: www.peretarres.org/grupifam

dilluns, 20 de novembre de 2017

Els Drets de la infància que estan en la perifèria

 Amb l’aprovació de la Convenció sobre els Drets de l’Infant de 1989 s’estableix que la persona menor d’edat, malgrat trobar-se encara en procés de desenvolupament, és un subjecte titular de drets i no tan sols de drets passius, és a dir, a rebre prestacions per part dels adults, sinó també com afirma Ravetllat, de drets actius com ara la llibertat de consciencia, pensament, religió, la llibertat d’expressió i informació, la llibertat d’associació o el dret a ser escoltat en tot allò que li pugui afectar de manera directa o indirecta. 

A més a més, amb la Convenció, alguns drets com la salut, l’alimentació i l’educació, han estat desenvolupats i fins i tot han rebut certes respostes socials, més o menys efectives. Ara bé, entenem que encara existeixen alguns drets, dels anomenats “perifèrics”, que demanen ser atesos amb determinació. Alguns d’ells, com el dret a l’educació fora de l’escola, a  la salut mental o bucodental i a l’habitatge, esdevenen drets que, forca sovint  no son tractats ni considerats amb la mateixa importància que d’altres, però que des de la perspectiva de la  promoció social de la infància i l’adolescència requereixen de respostes socials i polítiques coherents i compromeses.

Pel que fa a la salut mental i bucodental, algunes dades dels informes Atenció a la salut mental infantil i adolescent a Catalunya (2016) i Necessitats bucodentals de la Infància en situació vulnerable (2017) de la Fundació Pere Tarrés ens alerten sobre la qüestió. Sobre la salut mental infantil i juvenil, al 2014 es van atendre als CSMIJ un 4,5% de la població catalana de 0 a 17 anys. A més, al llarg dels anys la població atesa als CSMIJ ha anat augmentant gradualment (Observatori del Sistema de Salut de Catalunya). En relació a la salut bucodental, el 64% dels infants dels centres socioeducatius, participants en l’estudi que atenen infància vulnerable, presenten afeccions que requereixen tractament (càries, endodòncies i altres afeccions), dades que no difereixen de la mitjana catalana. Davant d’aquests fets caldrien polítiques proactives (de prevenció), comptar amb indicadors per a l’avaluació i la planificació de les polítiques i els recursos i ordenar i desplegar  recursos accessibles a totes les infàncies. Donar resposta a aquests reptes requerirà de treball interdisciplinar entre pediatria, serveis educatius i serveis socials, comptant amb la participació activa i l’acompanyament de les famílies, infants i adolescents, professorat i la pròpia comunitat. 


En referència a l’habitatge, també la Convenció estableix l’obligació dels Estats de donar suport a les famílies que ho necessitin, principalment pel que fa a la nutrició, el vestit i l'habitatge dels infants. Malgrat la  normativa existent, la manca d'habitatge és una qüestió que afecta a milers de persones en el nostre país (al 2016 a Catalunya es van executar 14.069 desnonaments, el 23,3% del total d’Espanya, la majoria per impagament del lloguer, segons recull l’informe d’ ECAS) degut, entre altres, a la manca de polítiques d’accés al mateix per part de la població desafavorida. La pèrdua de l’habitatge pot afectar a la salut física i mental de les persones i famílies, especialment als infants.

Urgeix per tant, comptar amb protocols d'actuació que garanteixin els reallotjaments, dotar als Serveis Socials de recursos per a donar respostes immediates reforçant els serveis de mediació i els ajuts d’urgència, lluitar contra la pobresa energètica i disposar d’un registre únic i permanent dels habitatges de protecció oficial. Per un infant perdre la seva llar comporta perdre les seves arrels socials, el seu barri, el seu mon en definitiva.

En darrer terme, i fent esment ara a l’educació fora de l’escola, tal i com es recull a l'Informe sobre el dret al temps lliure educatiu i les sortides i colònies escolars del Síndic de Greuges de Catalunya (2014), el dret al lleure educatiu en igualtat d'oportunitats no està encara plenament desenvolupat ni reconegut, tot i la diversitat d'activitats i agents de lleure existents. Per tant, també caldrà millorar l’aplicació de criteris d’equitat i d’igualtat d’oportunitats en l’accés a les activitats fora de l’escola. En aquest sentit, destacar la gran aportació dels centres d’esplai/agrupaments escolta, dels centres socioeducatius i dels centres oberts, als infants en situació més vulnerable. Aquests, a través d’activitats de reforç escolar i de lleure educatiu treballen perquè els nens i nenes, independentment del seu origen i condició social, puguin desenvolupar-se competencial, emocional i humanament.

La invitació a la reflexió ja està feta, ara tan sols ens resta obrir els ulls front aquesta nova tipologia de drets, fer-los nostres, i adoptar les mesures necessàries per revertir les preocupants xifres que els estudis ens aboquen. Ningú diu que sigui fàcil, però el simple fet d’assumir la seva existència, abstreure’ls del seu anonimat,  ja ens sembla, per què no, un primer pas.  

Dra. Txus Morata
Directora del Màster Universitari: Models i estratègies d'acció social i educativa en la infància i adolescència
Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull

dijous, 16 de novembre de 2017

Com són les entitats de dones de Catalunya?



El Panoràmic de les entitats de dones ens permet aprofundir en la realitat d'aquestes organitzacions que suposen el 4% del tercer sector català. 


En el marc del Panoràmic 2016, i gràcies a la col·laboració i el suport de l'Institut Català de les Dones- juntament a les diferent organitzacions que l'han fet possible aquesta edició com el Consell d’Associacions de Barcelona, l’Observatori del Tercer Sector, la Fundació Ferrer i Guàrdia i l’Obra Social “la Caixa-, hem pogut analitzar com són les organitzacions de dones, és a dir, com són aquelles entitats que treballen principalment en favor de la igualtat i la promoció de la dona, així com totes aquelles que des de la cultura, l’educació, l’acció comunitària o l’esport desenvolupen principalment accions per i/o per a les dones, com són les agrupacions de dones que hi ha arreu del territori català que realitzen activitats diverses com punta de coixí, sortides culturals, etc. 


A través del treball de camp realitzat, s'han pogut comptabilitzar unes 950 d'entitats actives que compleixen aquests criteris. Aquesta dada, juntament a la tasca d'estimació del nombre d'organitzacions actives al país desenvolupada a les edicions 2015 i 2016 del Panoràmic per part de l'Observatori del Tercer Sector - i que estableix que el que estableix que el Tercer Sector català compta entre 20.000 i 25.000 entitat-  podem afirmar que les entitats de dones representen el 4% del conjunt d'organitzacions no lucratives catalanes


Com són aquestes entitats i les persones que les conformen? Com són els seus òrgans? Quines preocupacions i reptes tenen? Respostes a aquestes preguntes, així com una comparativa de la seva situació respecte al conjunt del tercer sector català, és el que podeu trobar a l'informe del Panoràmic de les entitats de dones 2016 en el que han participat 134 organitzacions. 


A continuació es destaquen algunes de les conclusions que s'ha mostrat durant la presentació de la recerca que ha tingut lloc el 18 d'octubre a la seu de l'Institut Català de les Dones.

  • Les entitats de dones són organitzacions joves i 5 de cada 10 s'han creat durant el segle XXI. Tot i que cal tenir present que el 20% es van constituir abans de l'any 1990 i compten amb una amplia trajectòria.
  • Es tracta d'entitats que treballen des la proximitat territorial i la major part actuen a l'àmbit municipal (61%) i/o comarcal (29%).
  • Pel que fa al sexe de les persones que formen part dels òrgans de govern, destacar que 94% de les persones que formen les Juntes Directives i Consells Rectors són dones, el 77% en el cas dels Patronats. Es tracta d'una distribució radicalment diferents al conjunt d'entitats del tercer sector, on la presència dels homes és força superior (53% i 63% d'homes respectivament).
  • El 55% de les entitats compten amb menys de 90 persones associades, bé amb dones associades, perquè el 95% són dones.
  • Hi ha relació entre el nombre de persones associades i l'any de constitució. Així, el 81% de les associacions de dones que s’han creat des de l’any 2011 tenen entre 3 i 90 persones associades i només el 19% en té més. Aquesta xifra només arriba al 40% en el cas de les entitats nascudes abans de l’any 1980 i, per contra, el 60% d'aquestes organitzacions amb més trajectòria tenen 91 persones associades o més.
  • El 75% indica que ingressa menys de 50.000€ i, més concretament, el 62% ingressen fins a 15.000€. Aquesta dada està relacionada amb l'any de constitució. Així, mentre que totes les entitats de dones nascudes abans de l’any 1980 gestionen més de 100.000€, no trobem cap entitat constituïda a partir de l’any 2011 amb aquest volum d’ingressos. De fet, el 86% de les entitats de dones més joves van gestionar l’any 2015 fins a 15.000€ d’ingressos.


La recerca també ha permès aprofundir en les prioritats actuals de les organitzacions de dones. En concret, aquestes han posat de manifest que millorar la comunicació i difusió, assolir els objectius missionals i diversificar les fonts de finançaments esdevenen la seva principal preocupació. Així mateix, les organitzacions de dones consideren que els principals reptes del teixit associatiu són ampliar i implicar la base social, el treball en xarxa i col·laboracions amb diferents agents socials, consolidar el finançament i la creació d’una agència de comunicació associativa. Es tracta d’unes prioritats i reptes compartits àmpliament pel conjunt del teixit associatiu català i els quals el seu assoliment permetrien la millora i l’enfortiment del món no lucratiu.


Marina Aguilar i Mañas
Tècnica de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés