dilluns, 16 de gener de 2017

Les "Barcelones"

Sovint es comparen les dades de les condicions de vida i les rendes de la població de territoris o països com si fossin quelcom homogeni. Són escasses les dades que ens permeten comprovar l’heterogeneïtat de les condicions de vida de la població en àrees territorials més locals i observar les desigualtats internes existents. És per aquest motiu que es posa en valor les dades que presenta anualment l’Ajuntament de Barcelona sobre les desigualtats de renda existents entre els barris (que podeu trobar a aquí). Aquestes dades mostren que quan parlem de les condicions de vida dels habitants de la ciutat, més que parlar d’una Barcelona s’hauria de parlar de vàries “Barcelones”.

Foto de: http://barcelonaeconomia.bcn.cat/
En les darreres setmanes alguns mitjans s’han fet ressò de les noves dades referents a l’any 2015 de l’índex de la Renda Familiar Disponible (RFD) de Barcelona. Aquest índex, que s’elabora des de l’any 2000 per l’Ajuntament de Barcelona, està composat de diferents indicadors que capturen la capacitat dels individus de generar rendes salarials i empresarials, així com la utilització d’aquestes en consum de béns duradors i d’inversió. Mitjançant la suma ponderada de cinc indicadors ((1) taxa de titulats superiors, (2) ràtio entre aturats i població en edat de treballar, (3) turismes/1.000 habitants, (4) parc de turismes nous d’alta potència sobre el total de nous, (5) preu dels habitatges de segona mà) s’estimen les rendes que disposen les famílies als diferents barris (73) de Barcelona (la metodologia es pot consultar aquí). L’Índex actua com a indicador de la renda relativa dels residents als diferents barris en base al valor mitjà de la ciutat (BCN=100).

A partir d’aquest llindar mitjà de la ciutat, trobem 52 barris que es troben per sota i els 21 restants per sobre. En termes poblacionals es tradueix en què un 64,2% dels habitants de Barcelona estan per sota de la mitjana i el 35,8% per sobre. Tot i que no ha hagut canvis significatius respecte l’any anterior, les desigualtats s’han incrementat des de 2007 (època pre-crisis) fins l’actualitat: ha augmentat el percentatge de població de renda molt baixa (que es va quadruplicar entre els períodes de 2007 i 2013, passant del 4,1% al 17,8%, i situant-se en el 15,5% al 2015), i també ha crescut la població amb rendes molt altes (del 7,5% a l’11,3% entre 2007 i 2015). Així doncs, no ha seguit augmentant la desigualtat a la ciutat aquest últim any, però se segueix mantenint la polarització entre barris. A mode d’exemple, el districte Sarrià-Sant Gervasi (que encapçala Pedralbes com a barri més ric) té una RFD per càpita de 37.168 euros anuals de mitjana. En canvi, la RFD per càpita de Nou Barris és de 10.634 euros (amb Ciutat Meridiana a la cua).

Hem d’estar alerta, però, que les desigualtats van més enllà de la RFD. Si s’analitzen les desigualtats segons els diferents perfils sociodemogràfics dels ciutadans és on s’evidencien amb més claredat la magnitud de les escletxes existents i les seves conseqüències. Per exemple, tal i com mostra el Baròmetre de Famílies i Infància (realitzat per l’Ajuntament el 2014, i que es pot consultar aquí), en els barris “més pobres” de Barcelona hi ha un percentatge superior d’infants que viuen en llars on cap membre treballa (12,2% enfront el 3,9 dels barris rics), que no poden fer regularment activitats d’oci i esport (19,6% vs. 4%), que viuen en condicions de pobresa energètica (25,9% vs. 2,9%), que pateixen obesitat (16% vs. 6,6%) i que repeteixen curs (11,8% vs. 6%).

Així doncs, dades com l’índex RFD o altres més elaborades (a partir de la realització d’enquestes) ens permeten observar de prop i analitzar les condicions de vida i les necessitats dels habitants de la ciutat. Els resultats que s’extreuen amb aquest tipus d’eines han de permetre posar fil a l’agulla i dissenyar polítiques públiques efectives i centrades en la reducció de les desigualtats per a que així deixin d’haver vàries “Barcelones” i puguem parlar d’una sola Barcelona. 



Sandra Escapa Solanas
Sociòloga i professora de Grau de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

dimarts, 3 de gener de 2017

L'educació en el lleure és una inversió de futur en els nostres infants



Joves del Grup de Colònies Ca n'Anglada durant la seva visita   
a l'Skating. Foto: Facebook Grup de Colònies Ca n'Anglada.
A Catalunya tenim un estat del benestar, que de ben segur es pot millorar en molts aspectes, però el tenim. En aquest, hi ha moltíssimes ajudes, que ara no desgranarem. Una d’elles són les beques menjador; a la web de la Generalitat ho defineix com: L'Administració atorga ajuts individuals de menjador (que cobreixen del tot o parcialment el cost del servei) a l'alumnat que pertany a famílies en situacions socioeconòmiques desafavorides. L’administració aporta un màxim de 6,20€ per infant i dia i només en període escolar i majoritàriament per infants a primària.



En aquest sistema observo dos inconvenients: el primer, què fan aquest infants que tenen una necessitat diària el cap de setmana i en períodes de vacances? I el segon, què passa amb els adolescents i joves durant tot l’any?


Aquí és on les entitats que fem propostes en èpoques no lectives (casals de Nadal, Casals d’estiu, Casals Setmana Santa, ...) podem donar un cop de mà per cobrir aquestes necessitats. Tot i què moltes administracions locals ja ofereixen ajudes, i moltes se centren en el període estiuenc i en infants de 3 a 12 anys, ens trobem que la demanda és més gran que la oferta. 


Activitat de dansa a l'Associació Educativa Can Palet.
Foto: Facebook Associació Educativa Can Palet.
Les entitats tenim clar que només donant uns ajuts assistencials no resoldrem el problema. D’aquí que amb la formula dels casals, un espai socialitzador, educatiu..., l’ajuda que fem a l’infant és exponencial, però la manca de beques fa que molts infants no puguin gaudir d’aquesta inversió cap el seu futur.



En una ponència de l’investigador David Bueno[1] a la qual vaig assistir ens va parlar de les neurones mirall i de la transcendència que tenen pel creixement i desenvolupament dels infants. Aquest descobriment científic ens dóna encara mes raó de la importància de l’educació en el lleure, ja que molta de la seva base és la imitació, sobretot amb els actes quotidians: saludar, rentar-se les mans, les dents, parlar amb el torn de paraula, el tracte amb els demés, saber escoltar, o perspectives de futur com un vull ser metge, esportista, dibuixant, forner com el meu educador, monitor... i a sobre hi afegim una altra casuística, que és la visió de l’esperit crític, on l’infant amb tota la informació sobre la taula pugui escollir el camí que ell considera millor per ell. La proximitat entre  educadors, monitors i infants, fan que les neurones per imitació siguin més actives. Aquest fet em fa afirmar que la inversió econòmica pel resultat final és mínima, ja que el resultat és infants i joves amb futur, i amb el futur que ells vulguin, d’aquí que puguin sortir de l’espiral que es troben actualment. Amb això no vull desmerèixer les famílies, però malauradament en situacions de risc, als infants els ajuda moltíssim conèixer altres realitats.


Crec que s’ha d’apostar per ajudar amb beques econòmiques pel creixement tan social, com alimentari dels infants i joves fora dels períodes no lectius, com Nadal, Setmana Santa i Estiu i això malauradament de moment no està garantit per llei.    


Josep Rodríguez i Montserrat
Director general de l'Associació Educativa Can Palet i del Grup Colònies Ca n’Anglada, centres adherits a la Xarxa de Centres Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés 


[1] És doctor en biologia i professor de genètica a la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria professional i acadèmica s’ha desenvolupat a Barcelona i Oxford, i s’ha centrat en la genètica del desenvolupament i la neurociència, i la seva relació amb el comportament humà. Fa classes de diverses matèries del camp de la genètica i ha publicat més de cinquanta articles científics en revistes especialitzades.

dimarts, 27 de desembre de 2016

Senyals d’alarma en l’escriptura infantil i juvenil

Diu la dita, que La vellesa no és sinònim de saviesa i tanmateix podríem dir que La maduresa no és sinònim de creixement uniforme en tots els aspectes. Aquest fet és normal i fisiològicament habitual, encara que ens costi acceptar que el nostre fill no sigui un crack en tot el que es proposa, fa, desitja i pensa; però el nen per créixer necessita d’un entorn familiar, afectiu, social, respectuós i protector, que li estimi tal com és i li faciliti pau, seguretat, alimentació, habitatge, higiene, salut, formació i educació; i com que, no sempre, aquest plantejament -que conformen Els drets del nen- es compleix, el nen sobreviu i camina coix o bé de recursos intel·lectuals, motrius, socials o bé, en el pitjor dels casos, afectius.

Sabem que el nen que no parla, dóna puntades, s’amaga, llença coses, plora, etc., però també es pot expressar amb un traç tan fort que trenca el paper o tan dèbil que no es llegeix; a vegades l’alumne omple tot l’espai de la pàgina, sense respectar els marges o bé només ocupa una part del full.

Tot això són senyals o balises d’alarma escripturals que tenen un valor interpretatiu relacionat amb algun aspecte de la personalitat.

Aquests trets que ens criden l’atenció poden referir-se a: l’ocupació de l’espai, el traç, el moviment, la grandària, la direcció de les línies, la inclinació de les lletres, la cohesió i la forma.

Referent a l’ocupació de la pàgina, podem trobar escrits extremadament polits, perfectes, rígids en la col·locació de paraules, en els marges o bé en la línia de base. Aquesta rigidesa ens parla del desig del nen -gairebé obsessiu- de fer bé les coses, d’agradar als adults o d’amagar una feblesa o una por; aquest nen difícilment serà flexible, espontani i natural al grup, i segurament, tindrà pocs amics.

Si l’ocupació de la pàgina és anàrquica, sense respectar marges, distàncies i mides, és a dir amb una ocupació molt lliure, denota una immaduresa motriu i un comportament rebel e impulsiu; això obre una porta per preguntar-nos perquè el nen es rebel·la, ja que hi ha moltes causes -per por, per inseguretat, per inconformitat o per abandó-.

En canvi, si la ocupació és només al mig de la pàgina com si l’escrit fos una illa enmig d’un oceà immens, aquest manuscrit revela un comportament tímid, que es mou insegur en el seu espai social i per tant pot refugiar-se amb una actitud massa introvertida. Si detectem aquest aïllament, podem esbrinar una situació familiar difícil, una manca d’adaptació al grup-classe o una incomunicació per complexos, sordesa, etc.

A més d’analitzar qüestions dels gèneres gràfics, el tècnic especialista avaluarà un aspecte fonamental: l’edat escriptural.

Què es això? De la mateixa manera que la edat que surt al nostre DNI no es correspon amb la edat metabòlica del nostre cos, l’edat de l’escriptura no sempre es correspon amb l’edat del nen o de l’adolescent.

Per assegurar-nos d’aquesta possibilitat, el tècnic passa un test gràfic estandarditzat i molt útil; l’experiència ens diu que quan el nen o l’alumne ha fixat l’evolució de la seva escriptura a una edat concreta, per exemple, als deu anys i sis mesos, aquesta data es correspon amb un fet dramàtic de la seva vida, ja sigui físic, afectiu, familiar etc. Aquesta dada ens pot ajudar a localitzar aquells moments que han marcat la vida del nen i que han deixat seqüeles.

En una ocasió vam analitzar l’escriptura d’un alumne de batxillerat; l’edat gràfica era la pròpia d’un nen de vuit anys; vam parlar amb ell i li vam preguntar què li va passar a aquest anys; va explicar que els seus pares li van canviar de col·legi a tercer de primària perquè patia “bullying”. Des de llavors el nen va tirar endavant a contra cor; la qüestió primordial era sobreviure, i el desenvolupament escriptural, era una tasca totalment secundària. Durant la primària els professors li renyien per la lletra tan dolenta i els pares estaven preocupats, però la lletra no era el problema, sinó la manifestació d’una situació que va deixar molt marcat a l’alumne.

Davant d’una escriptura que ens crida l’atenció per algun motiu, es aconsellable una anàlisi perquè  convé esbrinar què hi ha darrera. Per això, amb l’escriptura, podem aplicar la dita del llenguatge no verbal, Encara que no parlis, t’entenc.


Mireia Hernández EstebanGrafòloga consultora, perit cal·lígraf i tècnic en documentoscòpia
Docent de la Fundació Pere Tarrés

dimecres, 21 de desembre de 2016

Si no es social, no es educación. Reflexiones desde Cerro Navia (Chile)



Paco López, Decano de la Facultad Pere Tarrés, en un momento
de su intervención en el seminario

El pasado 24 de noviembre tuve el privilegio de participar, junto con otros 180 profesionales de diferentes ámbitos, en el Seminario de Pedagogía social celebrado en la comuna de Cerro Navia, en Santiago de Chile. El subtítulo era toda una declaración de intenciones: reintegrando lo social a la práctica pedagógica. El encuentro estaba organizado por la Fundación Sara Raier de Rassmuss con la colaboración de la Universidad Alberto Hurtado y la Facultad de Educación Social y Trabajo social Pere Tarrés (Universidad Ramon Llull).

El espejo de la educación social (que no existe en Chile como carrera ni profesión, pero sí como práctica en contextos muy diversos) sirvió para poner frente a él a la escuela y repensar el sentido de la educación, en todas sus dimensiones. La escuela, allá como aquí, parece haber “secuestrado”, en ocasiones, a la educación, de igual manera que la instrucción lo ha hecho, a veces, con la escuela. Reducir la educación a lo que se hace en la escuela y reducir el papel de la escuela (en todas sus etapas) al desarrollo de un currículum formativo o a la obtención de certificados o títulos es, sin duda, uno de los riesgos asociados a la universalización de la escolarización. A este riesgo se une, en el caso de Chile (y de muchos otros países), la desigualdad de oportunidades generada por un sistema de organización escolar que hace depender excesivamente la calidad de las escuelas del nivel de renta del contexto en que estas se ubican y que convierte la calidad educativa en un bien de consumo, no siempre al alcance de todos. La nueva legislación chilena en materia escolar que se está acabando de definir intenta poner límites a estos males (la desigualdad y la mercantilización). 



La educación es un motor de cambio social

Afortunadamente, allá como aquí, muchos educadores y educadoras trabajan cada día para que, más allá de los escenarios concretos en los que se actúa y más allá de los recursos disponibles, personas de todas las edades desarrollen procesos de aprendizaje y de crecimiento que les permitan vivir con dignidad sus vidas y desplegar sus potencialidades. Son educadoras y educadores que entienden la educación como motor de cambio individual y colectivo, como fuente de igualdad de oportunidades y como actividad indisociable del compromiso ético y político (en su sentido más genuino). Es esa visión de la educación, cargada de perspectiva social, la que convocó a personas con etiquetas profesionales distintas (maestros y maestras, trabajadoras sociales, psicólogas, educadores de adultos, pedagogos, psicopedagogos, directivos de escuelas y de entidades sociales, sociólogas, educadoras de párvulos, responsables políticos…) hace unas semanas, en el Auditorio del Centro Cultural Violeta Parra de Cerro Navia. En un país en el que no existe la educación social, se habló (mucho y bien) de una educación que sólo puede ser tal si es profundamente social. 

El escenario elegido contribuyó a la coherencia de los discursos. No es lo mismo hablar de cosas como que los niños y niñas y sus familias se han de apropiar los espacios educativos, del valor de la experiencia como fuente de desarrollo de competencias o de la dimensión comunitaria de la educación (por poner algunos ejemplos) en el aula magna de una prestigiosa universidad que en un centro cultural de una barriada con serias carencias sociales y económicas y con muchos proyectos compartidos para mejorar esa realidad. Y no porque en la universidad se desvirtúen los análisis, sino porque, en ocasiones, determinados gestos acercan al análisis de la realidad mejor que las bibliotecas especializadas. 


Maya Angelou, artista y activista de los derechos civiles norteamericana, decía que la gente olvidará lo que dijimos o hicimos, pero nunca olvidará cómo les hicimos sentir. Probablemente también van por ahí las revoluciones educativas y sociales que se están tejiendo en esta época líquida, compleja y llena de incertidumbres. A la educación le toca, más que nunca, salir de su zona de confort, esa que hemos construido desde la sabiduría de los grandes modelos educativos y que ha ido configurando áreas de conocimientos, disciplinas científicas y profesiones celosas de marcar su territorio.


El foco ya no está en los contenidos (de acceso universal e inabarcables a la vez) ni siquiera en la brillantez del discurso o el método de los educadores. El foco está en los resultados, en el impacto efectivo de los procesos educativos en la vida de las personas. Ahí se libra la batalla y ahí se retratan las intenciones. Porque el valor de la educación puede medirse con informes PISA o indicadores de crecimiento económico y también puede medirse en reducción de la desigualdad o en incremento del bienestar y la felicidad de las personas. Y en las decisiones que tomamos a la hora de valorar el impacto de la educación se desvela nuestra concepción de la misma y, probablemente, una parte significativa de nuestro sistema de valores y nuestra visión del mundo. 


En Cerro Navia se habló de amor, de felicidad, de aprendizaje, de la importancia de las palabras (para no confundir, por ejemplo, vulnerados por vulnerables), de sentido, de mirada, de técnica… Se habló de educación con la pasión de quien busca interruptores grandes y pequeños para iluminar el mundo. Es probable, como decía Maya Angelou, que en breve ya no recordemos exactamente lo que dijimos, pero estoy seguro de que no olvidaremos como nos sentimos, como nos hicimos sentir. Y quizás esta es una de las grandes lecciones repasadas. No hay educación que no sea “educación social”, que no nazca de la construcción colectiva, de la relación, de la narración compartida de la propia vida, esa vida que, como cantaba Violeta Parra, nos regala tantas razones para estarle agradecidos.



Paco López
Decano de la Facultad de Educación Social y Trabajo Social Pere Tarrés - URL