dimecres, 9 d’agost de 2017

Cap a una integració dels sistemes social i sanitari en la cura de la persona en situació de dependència



Taula inaugural del Congrés. Foto: @InclusioCat

A principis de juliol va tenir lloc el I Congrés de l’Acció Social a Catalunya en el que s’analitzava l’atenció integrada social i sanitària des dels serveis socials, on un dels temes dels quals es va parlar va ser com aprofundir en la millora de la qualitat de vida dels familiars que tenen cura de persones amb dependència.


Des del Pla Interdepartamental d’Atenció i Interacció social i Sanitaria (PIAISS) defineix a “L’atenció centrada en la persona en el model d’atenció integrada social i sanitària de Catalunya” (PIAISS,2016), “atenció que posa la persona en el centre del sistema, amb l’objectiu de millorar la seva salut, qualitat de vida i benestar, respectant  la seva dignitat i drets, així com  les seves necessitats, preferències, valors  i experiències i comptant amb la seva participació activa com un igual en la planificació, el desenvolupament i l’avaluació en el procés d’atenció”.


Des d’aquesta perspectiva, cal optar per la integració entre el sistema social i sanitari. Atenent que ambdós sistemes tenen diferències ben significatives es planteja com a repte de futur com es podrà realitzar. En aquest sentit ja s’han fet alguns passos com la creació d’una nomenclatura comuna que es pot consultar en línia o l’establiment d’un full de ruta entre els anys 2017 i 2020 amb diversos programes des del mateix PIAISS. També es fa avinent la necessitat de recollir evidència científica com a base per a construir procediments i eines que facilitaran la presa de decisions.


Si partim del principi que la persona és autònoma per a definir les seves preferències i valors, i que en base a aquests el construeix la seva atenció, cal preveure que les persones desitjaran ser ateses des de la comunitat (des de les seves pròpies famílies). Diversos estudis evidencien aquesta voluntat. A la investigació “Primer les persones: cuidar com ens agradaria que en cuidessin” (Fundación Matia, 2016) i editada per “Obra Social la Caixa” demostren que les persones desitgen ser ateses als seus propis domicilis i pels seus familiars.


Atendre les persones des del propi domicili caldrà plantejar-se polítiques socials encaminades a dos àmbits:

  • Promoure recursos i serveis encaminats a apoderar  la persona per tal que aquesta pugui esdevenir copartícep de la seva salut, qualitat de vida i benestar.
  • Desenvolupar polítiques de suport de la família, amb la finalitat d’orientar-la, informar-la i formar-la però també dotar-la de serveis de suport al seu domicili. També serà d’especial interès poder analitzar l’impacte en la seva qualitat de vida el fet de responsabilitzar-se de la cura d’un familiar.


Així, en l’atenció de la persona en el seu domicili i per als propis familiars cal tenir cura que satisfer aquesta preferència no tingui un impacte negatiu en la qualitat de vida del seu entorn familiar, i per tant, cal facilitar la formació, suport i orientació que tenim al nostre abast per tal de minimitzar aquest impacte.

Marc Cadafalch

Consultor i formador de l’Àrea sociosanitària i dependència de la Fundació Pere Tarrés


dimecres, 2 d’agost de 2017

Què és el programa Erasmus + i quins beneficis té per a les universitats?



La mobilitat entre el Personal d’Administració i Serveis de les universitats (PAS) ens permet fer transferència de coneixements i aprendre de les competències d’altres companys per tal d’incorporar-ho posteriorment a les nostres institucions. En aquest sentit, el programa europeu Erasmus + està destinat a desenvolupar diverses activitats i iniciatives, emmarcades en les denominades Accions Clau (Key Actions en anglès) en els àmbits de l’educació, la formació, la joventut i l’esport per al període 2014-2020. Dins d’aquest marc, els bibliotecaris som uns professionals molt actius i hi ha moltes “internationals week for librarians” arreu d’Europa. Aquest any vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la trobada de bibliotecaris que oferia la Universitat de Liubliana a Eslovènia, amb el títol: Academic libraries' support for open science in the European Research Area, on entre tots els professionals assistents, hi havia gent d'11 països diferents, hem compartit els nostres coneixements sobre el tema i hem après quina és la situació actual en l'horitzó del programa marc H2020.


Duran t la meva estada vaig tenir l’oportunitat de conèixer el moviment Open Acces (Accés Obert). Es tracta d’un moviment internacional que s'aprofita d'internet per posar a l'abast de la societat el coneixement resultant de la recerca feta pels investigadors per tal de que beneficiï el desenvolupament de la ciència i la societat. El lliure accés als recursos digitals derivats d'aquesta producció científica sense barreres econòmiques o restriccions derivades del copyright és l'objectiu general d'aquest programa de la Unió Europea que engloba a tota la comunitat investigadora, però també a la comunitat bibliotecària, implicant-los en  quin rol han de desenvolupar cadascun d'ells. Hem de trobar un equilibri entre els editors de recursos digitals, entendre quin és el motiu de per què un investigador decideix publicar el seu coneixement i aconseguir que aquest coneixement estigui a l'abast de la societat en accés lliure, sense que ningú hi surti perdent. Les estratègies a seguir són diverses i països com Alemanya ja porten temps parlant amb els distribuïdors per tal d'abaratir uns costos massa elevats que les pròpies universitats no poden assumir i per garantir que la producció científica no quedi només accessible per a uns quants. L'implementació de normatives a nivell europeu que facilitin l'intercanvi de dades també és clau dins d'aquest procés.


L'experiència de compartir amb companys d'altres països, de veure com treballen i de compartir entre tots el que cadascú pot aportar, ens obre un món de possibilitats que després podem traslladar a les nostres universitats. Com a bibliotecària, aprofitar aquests espais de reflexió i aprendre dels altres, és una experiència molt gratificant.

Laura Golanó
Bibliotecària 
Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

divendres, 28 de juliol de 2017

El compromís del Tercer Sector Social amb la qualitat de l’ocupació

Foto: Twitter La Confederació (@LaConfederacio)
El Tercer Sector Social és un sector encara en construcció pel que fa a ocupació i relacions laborals. Partint en força àmbits d’una tasca bàsicament voluntària, s’ha pogut anar estructurant, creixent en persones i serveis, consolidant posicions que s’han pogut anar remunerant, etc. És, però, un sector jove, tant per la història que té com per l’edat de molts dels seus participants. Sense anar més lluny, el conveni del Lleure Educatiu i Sociocultural té poc més d’una dècada, doncs el primer es va signar l’any 2005. 


S’ha avançat molt, s’ha construït molt... però, també, tenim molts reptes i dificultats que hem d’anar treballant. El Sector dels serveis socials i d’atenció a les persones està força centrat, pel que fa a sistema de finançament, en les subvencions i en la contractació pública i això condiciona la tipologia de contractació del sector. La tardança en els pagaments i la incertesa en la continuïtat dels serveis, fruit de concursos breus, són elements que generen temporalitat. Insistim en la necessitat de millora de la col·laboració público-social tendint a models que generin més estabilitat i qualitat. També, en alguns àmbits, ens marca molt el tipus d’activitat i servei que es realitza afavorint una contractació a temps parcial. Tot i això, som un sector en creixement, que generem ocupació i que hem aguantat la crisi gràcies a l’esforç fet per les persones que hi intervenim. 


En aquest marc, quan parlem de que el nostre és un sector compromès amb la qualitat de l’ocupació ho fem des de la convicció que la proximitat a les persones i a les problemàtiques socials, la no lucrativitat, la trajectòria i experiència en la prestació de serveis i la voluntat de transformació social, entre altres, ens avalen. Tenim clar que cal seguir treballant per la millora dels llocs de treball i dels salaris, però també tenim assumit que el valor del nostre compromís no el podem posar en el sou. Treballem altres factors que ens ajuden a generar el valor diferencial. 


Les quatre apostes que fem al sector per la qualitat de l’ocupació són:
  • Aposta pel desenvolupament de les persones, per tal que puguin créixer en les nostres organitzacions i fer carrera. Sovint som la primera feina que té la persona i, per tant, on fa també aprenentatges laborals.
  • Aposta per la Formació, com l’element de millora de la tasca i que dona oportunitats a les persones.
  • Aposta per un clima laboral en positiu, on ens hi trobem bé, on tothom és valorat i es permet la participació.
  • Aposta per la conciliació laboral i la igualtat que permeten millors condicions de vida tant personals com familiars.
Tot això va configurant un salari emocional que és el que dona més dimensió a les condicions laborals en el nostre sector i, d’afegit, ajuda a la implicació i compromís de les persones, a la seva identificació amb les entitats i a l’aportació de valor que fem a la societat. 


Aquestes i altres reflexions les vàrem compartir en l’Acte de Presentació de l’Anuari de l’Ocupació del Tercer Sector Social de Catalunya 2017, que organitzat per La Confederació va tenir lloc el passat 11 de juliol al Palau Macaya de Barcelona. Podeu veure’n més informació a la web www.laconfederacio.org o a l’enllaç http://www.laconfederacio.org/11072017-el-tercer-sector-social-dona-feina-a-92-000-persones-i-malgrat-no-percebre-recuperacio-economica-incrementa-el-volum-de-contractacio-i-no-devalua-salaris/ on podreu consultar un resum executiu de les principals dades d’aquesta tercera edició de l’Anuari de l’Ocupació així com l’informe complert dels resultats. 


Pere Joan Giralt
Director de Recursos Humans de la Fundació Pere Tarrés

dilluns, 24 de juliol de 2017

L’esport per a la inclusió social

En primer lloc, la inclusió es pot definir com la flexibilització dels diferents paràmetres educatius que permet comprendre la diversitat existent a l’aula. El terme inclusió està estretament relacionat amb el concepte d’heterogeneïtat. S’ha d’entendre aquesta com una oportunitat per a enriquir-nos, créixer i aprendre mútuament, en lloc de percebre la diversitat com una dificultat o una problemàtica.

Si es pretén educar d’una manera inclusiva és de vital importància que prèviament es faci un diagnòstic exhaustiu dels factors que condicionaran la tasca docent. És a dir, el context social, econòmic i cultural dels infants; així com l’edat, el número, les característiques individuals, les necessitats educatives especials i els seus interessos i motivacions. Així, en el moment de realitzar la  programació didàctica es pot partir de les necessitats del grup per fomentar que aquesta estigui totalment contextualitzada. Tanmateix, es poden utilitzar metodologies pedagògiques basades en la cooperació, tot proposant activitats on els alumnes hagin d’intercanviar opinions, relacionar-se entre ells, generar coneixements de manera conjunta; factors que generaran aprenentatges significatius.

D’altra banda, la pràctica i aprenentatge de l’esport esdevé una eina educativa realment inclusiva, ja que els infants capten la informació enviada pel docent mitjançant tres tipologies de canals diferents: el visual, l’auditiu i el cinestèsic; malgrat que sempre tenen més facilitat de retenció a través d’un d’aquests. Si ens aturem a pensar un moment, l’esport integra aquests tres canals de retenció d’informació de manera conjunta, i permet doncs en conseqüència, l’adaptació a les capacitats individuals de cada un dels infants presents a l’aula.

Segons el meu punt de vista, quan es comença a educar englobant la diversitat existent a l’aula, és quan sorgeix amb força el concepte d’esport. Els esports poden esdevenir una eina realment útil per fomentar la inclusió de persones amb diversitat funcional i col·lectius en risc d’exclusió social en un entorn determinat. A través de l’esport s’obren una àmplia gamma de possibilitats i recursos per treballar amb persones amb diversitat funcional, adaptant materials, oferint espais multi-sensorials, a més de potenciar els punts forts d’aquestes persones, tot afavorint la seva autonomia. Respecte als col·lectius en risc d’exclusió social, mitjançant l’esport es pot oferir un important intercanvi cultural, la millora de la dimensió social-comunitària i l’afectiva-emocional, així com l’adquisició de rutines i d’hàbits higiènics, entre d’altres.

En referència a l’esport formatiu o extraescolar, s’hauria de trencar amb les metodologies didàctiques més tradicionals. És a dir, fugir de l’ensenyament de destreses motrius determinades i la formació de futurs esportistes d’elit, en benefici de mètodes més innovadors i integrals, fent èmfasi en altres punts potencialment positius que ofereix l’esport. L’objectiu final d’aquest mètode serà dotar als infants d’eines per adaptar-se al seu entorn (context socioeconòmic, cultural, situació familiar). Així es pot treballar:
  • L’adquisició de valors tan útils com el respecte, el treball en equip, l’empatia i l’esforç, entre d’altres, que poden servir als infants per adaptar-se al món escolar i posteriorment al laboral.
  • L’educació emocional, capacitant als infants per canalitzar i verbalitzar les pròpies sensacions i emocions a través de l’esport, tot contribuint al seu desenvolupament holístic.
  • La mecanització de diferents rutines i hàbits que poden influenciar de manera directa en l’augment del rendiment escolar d’aquells infants amb més dificultats acadèmiques.
  • La prevenció de conductes de risc, com podrien ser el consum de tabac, alcohol i altres tipologies de drogues.
A nivell europeu, ja s’estan començant a implementar aquest tipus de metodologies didàctiques esportives amb la finalitat principal d’afavorir la inclusió a la societat i al sistema educatiu de tots els nens i nenes, així com l’adquisició de determinats valors. Un clar exemple podria ser el projecte Play sports que s’està iniciant des de la Fundació Pere Tarrés, o bé el projecte FutbolNet de la Fundació Futbol Club Barcelona.

Per finalitzar, es cita una frase extreta del documental L’educació prohibida de German Doin, que és un clar reflex del sistema educatiu actual amb el qual cal trencar “Se estimula mucho a los chicos a competir entre ellos. Los mejores alumnos tienen reconocimientos y premios, pero a aquellos niños que no les van bien en los exámenes se les llama la atención, en muchos casos ni siquiera son tenidos en cuenta. Todo el mundo habla de paz pero nadie educa para la paz, la gente educa para la competencia y la competencia es el principio de cualquier guerra.” Pablo Lipnizky.

Per a més informació consulteu el seguent link

Héctor Callizo FelipeDocent a la Fundació Pere Tarrés i llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport