dijous, 11 de febrer de 2016

6 recomanacions per afavorir la participació interna a la vostra entitat


Als darrers anys moltes entitats han mostrat interès en millorar la participació dels seus membres a les organitzacions. És una manera de millorar de la qualitat democràtica, de prendre decisions millors i més compartides però sobretot d’implicar el nombre més gran possible de persones en l’organització. Tot i que la participació interna pot tenir moltes vessants avui us deixem 6 recomanacions bàsiques que us poden ajudar a enfocar aquest repte.  


  1. Entendre la participació de l’entitat per a tots els perfils. Sovint quan parlem de participació interna pensem en els socis però també cal pensar en altres perfils molt importants també per l’entitat com poden ser els usuaris, els familiars d’usuaris, els  finançadors, els assistents als nostres actes, els voluntaris, els treballadors, etc. Tots ells formen part de l’entitat i sempre podrem millorar la seva implicació a l’organització.
  2. No esperar la mateixa intensitat de participació per tothom. No tothom vol ni pot participar de la mateixa manera. Segur que els que esteu llegint aquest article participeu amb intensitats diferents en diverses associacions. Participar no ha de ser una obligació per ningú però si que podem facilitar-la fent-la fàcil i atractiva. 
  3. Aclarir què es busca amb la participació. No ens enganyem a nosaltres mateixos. Cal tenir clar perquè volem fer participar als membres de l’entitat. Els volem consultar alguna decisió?, volem crear espais de decisió?, volem que s’impliquin en el disseny i execució d’activitats?, volem que estiguin informats del què passa i del què es decideix? o volem simplement que assisteixin a les activitats? Tot és participació i tot és bo però és bàsic aclarir quina dimensió donem a la participació per, sobretot, no donar gat per llebre.
  4. Establir canals que facilitin la participació i alhora ser flexible. Definir i preparar diferents canals (espais de trobada regulars, canals d’informació, etc. ) per on els associats puguin expressar les seves opinions i vehicular la seva voluntat d’implicar-se. Alhora també és bo poder ser flexibles i receptius quan apareguin iniciatives interessants per part dels socis que no provinguin d’aquests canals.
  5. Conèixer com són els associats. És clau saber com són les persones de la nostra associació, quines ganes tenen de participar, quins temes els interessen i en quins àmbits poden fer aportacions amb més valor afegir. Fer enquestes on line, conèixer personalment els socis que s’incorporen nous o generar espais de trobada són algunes possibilitats per aconseguir-ho.
  6. Fer útil la participació. La gent no vol “participar per participar”. Vol participar per què les decisions que es prenen siguin millors o per sentir-se que forma part d’un col·lectiu. La participació ha de tenir sobretot utilitat i resultats. No l’hem de fer perquè toca sinó per que ens ajuda. Res millor per incentivar la participació que vincular-la a resultats i solucions.    
Roger Buch
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL 



dimecres, 10 de febrer de 2016

La formació del professionals d'atenció sociosanitària a persones dependents

El passat 2 de febrer La Vanguardia va publicar un article titulat Los geriátricos ya no pueden contratar a personal sin formación sobre la contractació de personal no titulat als centres geriàtrics que pot portar a interpretacions errònies.

Des de l’aprovació de la llei de la Dependència de l’any 2006, i amb la finalitat de garantir la qualitat assistencial a les persones dependents, es va establir un sistema de formació per a nous professionals i un sistema d’acreditació per a aquelles persones amb experiència professional però sense titulació oficial. 

Tal com preveu l'article 19 de la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, el personal que realitzi funcions d'assistència personal a persones en situació de dependència i els auxiliars d'ajuda a domicili hauran d'acreditar la qualificació professional d'Atenció sociosanitària a persones en el domicili, establerta pel Reial Decret 295/2004, de 20 de febrer. Així mateix els cuidadors, les cuidadores, els gerocultors i gerocultores que prestin els seus serveis en centres o institucions socials hauran d'acreditar la qualificació professional d'Atenció Sociosanitària a Persones Dependents en Institucions Socials, establerta pel Reial Decret 1368/2007, de 19 d'octubre.

Actualment els professionals tenen tres opcions per tal de poder acreditar la seva qualificació professional, ja sigui a través de l'acreditació de competències a partir de la seva experiència professional, o bé a través de la seva formació amb el cicle formatiu de grau mitjà d'atenció a la dependència, amb el certificat de professionalitat d'atenció sociosanitària a persones dependents en institucions socials o amb qualsevol altra de les titulacions que recull la cartera del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies.

Aquests requisits, que inicialment havien de complir-se a partir de l’1 de gener de 2016, s’han prorrogat fins a 31 de desembre de 2017, i en tot cas, quan finalitzin els processos d'acreditació de l'experiència laboral que s'hagin iniciat en aquesta data. Així, aquells treballadors que estiguin participant en processos d’acreditació, o en un programa formatiu que l'habiliti per a l'exercici d'aquestes categories professionals podran continuar desenvolupant les seves tasques laborals.

És fonamental que les persones dependents siguin ateses amb la màxima qualitat al llarg de la seva vida i cal donar la rellevància que es mereix a aquest sector professional, que durant molt temps ha estat poc valorat.

Aquests professionals, tal com diu l'article, assisteixen als usuaris en la realització de les tasques pròpies de la vida quotidiana que no poden realitzar per si mateixos, però també han de vetllar per oferir el suport i atenció psicosocial i benestar emocional de l'usuari. Per tant, estem parlant d’una tasca integral, que tracta les necessitats físiques, psíquiques i socials de les persones i que requereix, per tant, una formació específica i de qualitat. 

La Fundació Pere Tarrés és un centre referència en la formació de professionals i voluntaris per a l’educació en el lleure, l’acció social i la gestió d’organitzacions sense ànim de lucre i socials. Cada any forma més de 15.000 alumnes en diferents programes, amb un nivell d’inserció laboral en cursos llargs superior al 50% i una satisfacció superior a 8 sobre 10. Des de fa molts anys està formant professionals amb les diferents titulacions que han anat sorgint al llarg del temps, des dels treballadors familiars i auxiliars gerontòlegs fins al certificat de professionalitat. Aquest certificat pretén que els alumnes formats puguin atendre a persones dependents en l'àmbit sociosanitari en institucions a on es desenvolupa la seva actuació aplicant la seva actuació, aplicant les estratègies dissenyades per l'equip interdisciplinar competent i els procediments per mantenir i millorar la seva autonomia personal i les seves relacions amb l'entorn.

Després d'aquesta llarga experiència en la formació d'aquests professionals i relació amb el sector només podem agrair que per fi s'hagi posat un termini real per aconseguir la total professionalització del sector.

Mònica Civit
Cap d’Estudis de Gent Gran i Sociosanitària de la Fundació Pere Tarrés

dimarts, 2 de febrer de 2016

Visibilitzar l’acció, una oportunitat per incorporar nous perfils de voluntariat


Més del 80% de les entitats socials d’Església consideren que avançar en la visibilització de l’acció que porten a terme és una qüestió cabdal per a l’organització i prop del 90% assenyalen que millorar la cultura de la transparència i rendició de compte esdevé un tema estratègic per a elles.

Quan s’aprofundeix una mica més i se’ls pregunta sobre els diferents mecanismes que tenen per visibilitzar aquesta acció, es posa de relleu que encara queda camí per recórrer. En aquest sentit, destaca que al voltant del 70% de les organitzacions compta amb una pàgina web. En canvi, la presència en les xarxes socials –com Facebook, Twitter...– és una pràctica menys estesa i només el 52% ho té implementat Així mateix, únicament el 41% envia periòdicament un butlletí informatiu a la seva base social sobre les activitats que es desenvolupen.

Presentació de l'estudi a Tarragona
Aquestes són algunes de les conclusions de la segona fase de recerca de “L’acció social de les entitats d’Església i la seva aportació a la cohesió social de Catalunya” que des de la Fundació Pere Tarrés vam presentar, conjuntament amb la Càtedra d’Inclusió social de la Universitat Rovira i Virgili, el passat mes de desembre a Tarragona.

Tradicionalment l’activitat de les entitats socials d’Església ha estat centrada en l’atenció directa de les persones més vulnerables de la societat, deixant en un segon pla les tasques relacionades amb la gestió. Fer front al repte de millorar la visibilització requereix un canvi de mentalitat en les formes de fer fins ara. En concret, requereix mostrar a la societat, entre altres elements, quina és la base social de l’organització, el perfil de la població atesa, les accions que es porten a terme per promoure el desenvolupament, la repercussió que aquestes intervencions tenen en les trajectòries vitals dels destinataris, així com el volum que implica en termes humans i econòmics aquest treball. En definitiva, aspectes que cada cop són més reclamats tant per part de les institucions públiques i privades com per la ciutadania i que esdevenen essencials per generar confiança en la societat i avançar en la transparència i la rendició de comptes. 

Per fer aquest pas, les organitzacions han de comptar amb persones que coneguin el llenguatge periodístic i de les eines de comunicació digital i és aquí on les persones joves i/o vinculades a l’àmbit de la comunicació poden sumar i, a la vegada, resoldre una altra de les preocupacions d’aquestes organitzacions: com incorporar als joves a les entitats. Actualment, només el 12% de les persones voluntàries que col·laboren en aquestes organitzacions tenen menys de 30 anys i el 19% entre 30 i 50 anys. 

Marina Aguilar
Tècnica de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés

divendres, 29 de gener de 2016

Justificació d’una convocatòria: fi de trajecte o recomençament?

Més enllà de la formalitat


En el desenvolupament d’un projecte podríem identificar tres moments  importants : el primer és el moment de la concepció del projecte i la seva plasmació escrita, un segon moment és es de la seva execució i intervenció social i un tercer moment que no hem d’oblidar és el de la justificació.

No hem d’entendre la justificació como un requisit que ens imposa l`Administració o els òrgans de govern de la nostra entitat, sinó que és un moment per aturant-se i  reflectir el que hem fet, els resultats que hem obtingut , l’impacte del projecte i per reflexionar, aprendre i treure conclusions que ens ajudaran a desenvolupar-nos com a entitat.

Per ampliar coneixements sobre els aspectes tècnics de la justificació de la convocatòria us recomanem aquest article.

Participació i agraïment


Ara ens agradaria incidir en una bona pràctica com és el fet de donar retorn i agraïment a tots els agents que han participat en el desenvolupament del projecte.

Un cop hem fet aquest informe final amb les formalitats corresponents, què ens costa donar-lo a conèixer a totes les persones usuàries dels serveis? I a tots els col·laboradors i col·laboradores ja siguin permanents o esporàdics? I a tots els voluntaris i voluntàries que han dedicat hores i entusiasme en la tasca?

Ens devem no sols a l’entitat o a l’administració que ens ha pogut ajudar, ens devem sobretot a totes les persones que des d’un lloc o altre han intervingut en la nostra feina col·lectiva. No pensem només en les formalitats burocràtiques necessàries, però no suficients. Hem de pensar també que estem construint una societat més participativa des de la nostra vessant social on totes les persones se sentin implicades en la concepció del projecte, en el transcurs de la realització i en la finalització.


Demà o més d’hora que tard, tornarem a començar un nou projecte i haurem d’engrescar noves il·lusions o renovar aliances, si hem estat agraïts n’obtindrem un bon retorn! 

Antoni Lluch
Tècnic de projectes de Consultoria i Estudis de la FPT

divendres, 22 de gener de 2016

Avaluar l’impacte per millorar la intervenció: reptes i solucions

La necessitat d’avaluar l’impacte

Les entitats no lucratives que duen a terme programes socials estan cada vegada més sotmeses a les demandes de demostrar l’impacte que tenen les seves actuacions. Es troben, doncs, amb una major exigència de provar que el canvi que volen produir en les persones amb les quals treballen s’està donant realment gràcies a la seva intervenció.
Aquesta demanda creixent prové, sobretot, de les institucions finançadores d’aquests programes, ja siguin públiques o privades. Això es deu, en part, al gran pes que han anat adquirint les entitats no lucratives en la gestió de serveis públics de l’àmbit de les polítiques socials i comunitàries. A més, en un context de disminució de recursos i d’increment de les necessitats socials a les quals s’ha d’atendre, es fa imprescindible demostrar amb evidències els efectes transformadors de les intervencions que es duen a terme.
Però l’avaluació d’impacte també suposa un gran procés d’aprenentatge i de millora per a les pròpies entitats. Es tracta d’una oportunitat per entendre millor l’activitat pròpia, conèixer els resultats obtinguts i, a partir d’aquesta informació, prendre decisions orientades a la millora del servei. Així, els resultats d’una avaluació d’impacte poden donar lloc a la introducció de petites modificacions en el funcionament d’un programa, a grans canvis en la metodologia de la intervenció, o a l’expansió o rèplica d’una actuació.
Tot plegat ha fet créixer l’interès per l’avaluació d’impacte tant per part de les institucions finançadores com per part de les entitats no lucratives.

Les dificultats a l’hora de dur a terme una avaluació d’impacte

Les entitats es troben, però, amb obstacles de diversos tipus a l’hora de desenvolupar una avaluació d’impacte de la seva intervenció.
L’escassetat de recursos econòmics i humans suposa una primera dificultat, especialment si es tracta d’avaluacions d’alt rigor acadèmic i/o dissenyades a mida de l’acció de l’entitat. Com dèiem, en el context actual, els equips d’aquestes organitzacions estan sotmesos a una creixent pressió i pot haver-hi dificultats en la incorporació en el dia a dia de l’entitat de la recollida de dades, l’anàlisi i la reflexió que implica una avaluació d’impacte. Això passa especialment quan l’avaluació té com a part dels seus objectius la millora de la gestió i de la intervenció, ja que és important que el propi equip de professionals tingui un paper actiu en la interpretació i l’ús de la informació obtinguda.
Per una altra banda, les organitzacions no lucratives solen dur a terme programes basats en diverses metodologies d’intervenció, de manera que pot no existir una única línia de treball que guiï el conjunt de l’activitat desenvolupada per l’entitat. Això pot dificultar el disseny de l’avaluació i la interpretació de la informació obtinguda.

Com superar aquestes dificultats?

Des del departament de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés s’ha desenvolupat un sistema d’avaluació que permet superar aquestes dificultats i facilita a les entitats endinsar-se en el món de l’avaluació d’impacte de manera senzilla i orientada a la millora.
Aquest sistema es basa en el consens, per part de tots els agents implicats, de la teoria del canvi del programa que es vol avaluar. Hi ha d’haver un acord sobre quin és el canvi que es vol generar en les persones beneficiàries (impacte) i en quina és la cadena de causalitats que són necessàries per tal que aquest impacte efectivament es produeixi. Aquest és el fonament a partir del qual es pot dissenyar l’avaluació en si mateixa.
L’altre gran pilar del sistema d’avaluació és l’eina web Valora, dissenyada pel Departament de Consultoria i Estudis de la Fundació. Aquesta eina permet el desenvolupament de l’avaluació de manera progressiva, amb pocs recursos econòmics i amb una dedicació raonable de temps per part dels professionals de l’entitat. En aquest sentit, proporciona dues grans avantatges. Primerament, facilita la recollida de dades de tots els agents implicats en la intervenció (persones usuàries, professionals, voluntàries, familiars, etc.) i la generació d’informació rellevant i actualitzada. Però també ofereix un conjunt de models d’avaluació estàndard que permeten encetar un procés d’avaluació des del primer moment, pensat sobretot per totes aquelles entitats que no tenen recursos per desenvolupar la seva teoria del canvi.
D’aquesta manera, les entitats estan en disposició d’obtenir una gran quantitat de dades rellevants, sense dedicar gaires esforços en el procés d’avaluació. Això els permet concentrar-se en allò veritablement important: l’ús que es fa d’aquesta informació, ja sigui amb l’objectiu de donar a conèixer l’activitat i l’impacte de l’entitat, amb el de rendir comptes, o amb el d’aprendre i prendre decisions orientades a la millora de la intervenció i la gestió.


Per a tenir-ne més informació:

Cuevas, J. (2015). Instrumento web estandarizado para la evaluación del impacto en programas sociales gestionados por entidades sin ánimo de lucro. Ponència al V Congrés de la Red Española de Política Social.
Farré, M. i Cuevas, J. (2015). Límites y alternativas a laevaluación de impacto para programas sociales y comunitariosZerbitzuan: Revista de Servicios Sociales, 58, 137-146.

Núria Comas López

Tècnica de projectes de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés