divendres, 28 d’agost de 2015

No podem deixar passar més temps, cal invertir en el jovent

Cada any hi ha més estudiants,  sovint acompanyats amb la família, que demanen una entrevista amb tècnics i professorat especialitzat tant en graus com postgraus per poder conèixer directament dels especialistes tots els detalls de la formació universitària que esperen cursar. I cada any és més alt el percentatge d’aquestes visites que demanen informació específica sobre finançament, ajuts i beques. Són reunions que permeten en un primer contacte  adaptar l’atenció a cada persona interessada i conèixer amb més detall cada cas.

La universitat té també un paper d’ascensor social i en aquesta funció els finançaments, els ajuts i les beques tenen un pes innegable com a suport a la promoció personal. Dotar-nos d’ajuts i de fonts de finançament per afavorir  l’accés als estudis superiors és cabdal per a una societat que creu en la igualtat d’oportunitats.

Fa poques setmanes la Fundació Campalans, al seu “Informe social 2014. Desigualtat i exclusió social a Catalunya” afirmava que “les dades de l’atur en temps de crisi mostren els avantatges que donen els estudis universitaris”. L’estudi també realitza una anàlisi de polítiques socials de Catalunya, concloent que les mesures aplicades en beques oficials no tenen capacitat de neutralitzar l’efecte negatiu de la pobresa sobre els resultats educatius, la qual cosa limita l’accés als diplomes post obligatoris als fills de les famílies pobres. Segons l’estudi viure en una llar pobra implica dividir per 14 la probabilitat d’assolir diplomes post obligatòria (batxillerat o universitari).

Els joves, els nous pobres?


El jovent , també l’universitari, és la nova figura de la pobresa, no hi ha prou mecanismes d’ajut, quan fins i tot els que hi havia, com les beques s’ha anat reduint. Els joves  són els que menys responsabilitat tenen en la situació de crisi que anem vivim i els que més hauran de fer en un futur per redreçar la situació.

Convé habilitar com a societat una política de finançament, ajuts i beques que pugui oferir oportunitats a aquells que tinguin dificultats per accedir a la formació universitària.  Per què no atendre aquesta responsabilitat també com a sector social, com a societat civil? Els ajuts tenen un efecte multiplicador a tots els estudis, però especialment als socials,  ja que la formació obtinguda s’orienta a millorar l’entorn més directe de les persones en les que es realitza l’acció.  Fa alguns mesos la Dra. Begoña Roman, membre del patronat de la Fundació Pere Tarrés  escrivia: “S'ha d’explicitar la necessitat d'ajudes econòmiques a aquests joves, augmentar el nombre de beques i la seva dotació, ajudes de mecenatge (amb millors desgravacions fiscals) i tota mena de facilitats per pagar els seus estudis. Ens fa falta una posada al dia en aquestes polítiques, les públiques i les privades.”.

Hem de ser capaços de demostrar la nostra solidaritat també amb el coneixement. Les beques han d’atendre diferents aspectes, els socioeconòmics per suposat, però tampoc es poden oblidar aquells ajuts que potencien capacitats, que són reforçadors de bons expedients acadèmics o aquells que obren camins als més emprenedors. O encara pensem al segle XXI que la formació és un luxe i que només ens hem d’enfocar a altres prioritats més bàsiques? Ja fa molt temps que l’aforisme “No només de pa viu l’home” està vigent i crear capacitats també és un indicador de la riquesa de les societats.

Quan sentim campanyes populars de recollides de fons (crowfounding) per temes  tan diversos i lloables, no podria ser un d’aquests  temes la creació de fons de beques per formació en estudis socials? Quantes persones han sigut beneficiaries de l’acció d’un professional social? Quants professionals socials avui poden desenvolupar-se per haver estat ben formats i haver compartit la seva vocació en unes formacions, unes aules i unes dinàmiques que han enfortit la seva decisió inicial per l’acció social?

Amb el jovent no tenim temps per perdre (recordava la Dra. Roman) : “Waiting time, wasting time: per a la joventut, el temps d'espera és temps perdut o temps sense esperança. No els fem esperar. Que la pròxima solidaritat ciutadana sigui amb el capital intel•lectual. És el que escau en una societat pensada i pensant: invertir en els joves que garanteixen la vitalitat del pensament”.

Ajuts i beques són una potent eina de palanca social, hem de difondre les oportunitats que aquestes poden representar. Com a ciutadans responsables està també a les nostres mans  potenciar de manera significativa les  dotacions i les polítiques de beques.

Jesús Delgado
Administrador de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés (URL)

dimecres, 12 d’agost de 2015

Cal potenciar el lleure generador de talent

Dimecres 15 de juliol. Vall de Núria. Representants polítics locals, empresaris i representants d’entitats socials i esportives ens reunim al Fòrum Social “Talent i territori” que s’organitza amb motiu de l’arribada dels joves i adults que han participat en la Transpirenaica Social i Solidària. Durant 42 dies tres-cents joves han recorregut 800km a través dels Pirineus gràcies al suport d’empreses, entitats, administracions i particulars.

Els joves que han participat provenen d’entorns amb greus carències socioeconòmiques i durant el recorregut han compartit estones de reflexió amb adults que els poden servir com a models de comportament. La muntanya, com l’esplai o l’educació en el lleure, genera espais de convivència propers amb persones que esdevenen referents per a aquests joves a través de la seva pròpia experiència vital. Amb la motxilla a l’esquena, sense importar si és un empresari, un/a educador/a o un jove, tots en igualtat de condicions, es generen unes sinèrgies que afavoreixen treballar capacitats i habilitats de les quals tothom després podrà treure profit. Des de la vivència pròpia i el testimoni que han aportat, aquestes persones han educat en un temps intens, en valors com el respecte a la natura, la solidaritat, l’escolta activa, l’esforç, la tenacitat o la paciència. Per als joves ha suposat un oportunitat per mostrar el propi talent, els recursos amagats i les seves capacitats. 


Donar suport a iniciatives com la Transpirenaica és important per visibilitzar les dificultats que molts joves que viuen en entorns socioculturals tenen per a la seva inserció laboral i per al seu creixement com a persones i ciutadans de ple dret. És per aquest motiu que des de la Fundació Pere Tarrés donem suport a la xarxa de centres socioeducatius que treballen per donar-los un futur millor i també a les seves famílies. 

Si creiem en la persona, si la volem fer créixer, si volem realment fer una acció preventiva hem de potenciar el lleure generador de talent.


Josep Oriol Pujol i Humet. 
Director generalde la Fundació Pere Tarrés

divendres, 7 d’agost de 2015

Programes Intergeneracionals

L’atenció a la gent gran és un fenomen social que està adquirint més presència en la nostra societat. Els nostres grans, cada vegada més realitzem més tasques d’ajuda a les famílies d’origen on la parella de pares acostuma a treballar i no pot tenir en exclusivitat l’atenció envers els seus fills, delegant certa atenció i cura en els avis.

Així mateix la gent gran és un actiu molt enriquidor, no solament en referència als nuclis familiars com ajuda, sinó pel seu aspecte experiencial, cultural i d’acompanyament en moltes experiències socials i comunitàries. Hi ha experiències en el nostre territori de com la interacció del col·lectiu de la gent gran amb d’altres com la infància, adolescència, col·lectius d’especial vulnerabilitat (incapacitats...), col·lectius de presons, d’altres... presenten dificultats en certs casos en la reinserció social i com l’experiència i el registre de vida dels nostres grans pot esdevenir una ajuda social i integradora envers aquest col·lectius.

Els nous models socials, familiars i educatius generen canvis en les pautes relacionals entre els éssers humans a causa de la incorporació de nous de valors i dels significants dels mateixos. Fa un parell de dècades, era més habitual trobar-se models familiars extensos, on vivien en un mateix nucli familiar diverses generacions; pares, fills, avis, tiets, cosins… Abans la família extensa, la comunitat, el treball, les creences religioses, etc. actuaven com a elements socials normalitzadors i hi havia poca intervenció de les administracions públiques i/o privades.

La realitat social i comunitària ha desbordat el paper de les nostres institucions i administracions com a reguladors socials, essent necessari un nou plantejament i nou ús dels recursos existents i de la creació de nous que responguin a la demanda real i específica de la nostra societat actual. Cal, per tant, un esforç conjunt i coordinat per part de tots els actors que intervenen en el procés com ara famílies, institucions, àmbits educatius, sanitaris, justícia, benestar social, etc. El fenomen de la immigració, de la globalització i l’aparició de nous models familiars ens obliga a replantejar-nos noves formes de relacionar-nos socialment a nivell individual, social  i comunitari.

El treball per evitar la vulnerabilitat especialment de la gent gran s’ha de realitzar des de tots els àmbits de desenvolupament de les persones, des de la seva infantesa, adolescència  i durant l’edat adulta. Això inclou l’accés a l’educació, una formació adient, una incorporació al món de treball, un entorn familiar i cultural saludable, i en definitiva, tots els condicionants que fan als éssers humans lliures i autònoms.

En segments poblacionals com la gent gran, el fenomen de la violència és més invisible en els mitjans de comunicació, però hem de continuar treballant per denunciar aquestes situacions de vulnerabilitat social i així poder actuar més eficaçment des de la coresponsabilitat de tots. La finalitat d’un programa Intergeneracional (P.I.) és poder treballar de forma tranversal amb diferents segments poblacionals molt diferents, especialment amb la gent gran com a referent amb qualsevol altre sector poblacional (infància, joventut, sectors d’especial vulnerabilitat; disminuïts, toxicomanies...). 

Per tant, des de la Fundació Pere Tarrés s’ofereix una formació específica que té com a mirada un marc d’intervenció multidisciplinar en l’àmbit de la intervenció amb la gent gran des de la seva sensibilitat social i comunitària.



Jordi Morquillas Gallego
Psicòleg de programes de tractament per agressors (mesures penals alternatives).
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL.

divendres, 31 de juliol de 2015

Matisant les diferències...o treballant des de les similituds

El passat 13 d’abril es va organitzar una nova Taula rodona per presentar els diferents moviments de lleure als estudiants del Grau d’Educació Social de la Universitat de Barcelona. La taula s’emmarca en l’assignatura d’Animació sociocultural i educació en el temps lliure i té la finalitat de presentar als estudiants les principals entitats d’educació en el lleure des de les seves singularitats. Enguany, a la segona edició de la taula hi hem sigut presents representants d’Esplai, de Minyons i Guies de Catalunya, d’Escoltes Catalans, de la Fundació Catalana de l’Esplai i nosaltres com a Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés

És interessant i positiu que des de la universitat s’organitzin aquest tipus d’actes pels estudiants. Els que hem tingut la sort de conèixer i viure el món del lleure som conscients del gran valor educatiu que aporten els esplais i caus en el creixement dels infants i joves. Molts de nosaltres acostumem a reconèixer -i dir amb un toc d’orgull- que la nostra manera de ser s’explica, en molts sentits, gràcies a aquest pas per l’esplai. Tot i així, és cert que a vegades ens oblidem que hi ha una gran part de la població que desconeix aquest tipus de realitats i, per tant, espais com la taula rodona serveixen per posar en valor la nostra tasca i, sobretot, donar-la a conèixer. 


L'arrelament en la comunitat



Tornant a la ponència en qüestió, m’agradaria destacar una qüestió que va plantejar una alumna en el torn de preguntes i que em va desvetllar certes reflexions. La taula es va orientar a descriure les nostres entitats, sintetitzant el que fem, com estem organitzats, quin abast territorial tenim, els nostres orígens, què és el que més ens caracteritza i identifica... Després de totes les intervencions, l’alumna, partint del seu desconeixement sobre el tema dels esplais i caus, va preguntar quina era exactament la nostra diferència entre tots nosaltres si mai volia portar els seus fills en alguna d’aquestes entitats.

Qualsevol pot pensar que tots els ponents vam explicar el mateix; però els que érem allà sabem que realment vam centrar-nos en aportar matisos per diferenciar-nos uns moviments dels altres. Amb aquesta voluntat segurament vam partir d’una base més conceptual que pràctica, i per algú totalment extern a la nostra realitat, malgrat aquests matisos i aquelles experiències que estàvem exposant, tampoc divergien tant les unes de les altres. En molts casos, el que més ens diferencia són qüestions més aviat ideològiques i metodològiques, però un cop anem a les realitats de base, aquestes línies poden quedar més desdibuixades.

Així doncs, podríem dir que la qüestió plantejada no es podia respondre des del punt de vista amb el qual s’havia fet la ponència ja que a la pràctica hi ha altres condicionants a tenir present. A la taula hi érem representats una gran part dels moviments de lleure del país, però hem de ser conscients que en el dia a dia aquesta pluralitat no està representada a cadascun dels barris o pobles. Tots els ponents vam coincidir en què realment la resposta es trobava en allò local, és a dir, en la realitat pròpia de cada entitat, poble o barri; per triar cal apropar-se i conèixer de primera mà els seus projectes educatius i tarannà.

Si bé és cert que els grans moviments de lleure, com és el cas del Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés, defensem un model educatiu amb uns valors i línies ideològiques i metodològiques propi, hem de tenir present que som entitats de segon nivell i, com a tals, no podem oblidar que la pluralitat de realitats que representem és igual al nombre d’entitats membres. En el nostre cas, cada esplai està arrelat a una parròquia, escola, barri, o poble, té  una història formada per múltiples històries, compta amb uns equips de monitors joves que van rellevant-se periòdicament... 

Tots aquests i més, són elements que van definint la identitat de cada esplai, desenvolupant i consolidant una manera de fer i ser a través dels anys. Els esplais són entitats vives, per tant, un mateix esplai difícilment pot ser el mateix deu anys després. I els moviments hem de tenir clara la nostra plural realitat, en base la qual construir un projecte compartit i col·lectiu, tot acceptant la diferència com un valor afegit. 

Realment val la pena posar en valor la importància de participar en actes com aquest. Per un costat et fan reflexionar i prendre consciència d’aquells elements forts i també dels punts en què cal dedicar més temps i esforços per seguir avançant. I, a la vegada, que et permeten compartir, amb persones d’altres moviments, espais informals d’intercanvi i coneixement; i veure que algunes de les preocupacions del dia a dia no són tan divergents entre uns i altres. 


Núria Martínez Fernàndez
Vicepresidenta del Moviment de Centres d'Esplai Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés

divendres, 24 de juliol de 2015

Donant resposta a les necessitats més urgents dels infants

Des de fa 35 anys, la Fundació Joan Salvador Gavina, entitat que compta amb un Centre Obert adherit a la xarxa de Centres Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés, estem acompanyant, des del punt de vista socioeducatiu, als infants, adolescents i joves (i les seves famílies), del barri del Raval de Barcelona. Es tracta d’uns infants en situació precària, en situació d’alta vulnerabilitat i risc d’exclusió social i, per tant, la nostra tasca fonamental consisteix en acompanyar-los cap a la inclusió oferint-los-hi oportunitats, com les que tenen altres infants de la nostra societat desenvolupada del segle XXI. La seva situació socioeconòmica no els hi possibilita accedir a una inclusió plena, i la nostra societat ansiosa de poder i benestar, els deixa constantment a la vorera sense cap preocupació.

Per aquest motiu, les entitats socials, amb el suport de tot el voluntariat i col·laboradors que seguim creient en la construcció d’una societat més justa i solidària, on tothom hi té cabuda i on els col·lectius més vulnerables han de tenir una major protecció, seguim estant al seu costat lluitant colze amb colze per a la seva integració i per la recuperació dels seus drets socials, culturals, econòmics i polítics.

Lluitant contra la pobresa i l'exclusió social durant tot l'any


Sembla que, al llarg de l’any, hi ha períodes on la solidaritat i la sensibilitat cap als més desvalguts es fa més palesa. Però en cap cas podem oblidar que la seva situació de vulnerabilitat es viu dia rere dia, tots els dies de l’any. La pobresa i l’exclusió no fa vacances, i el patiment de les persones, amb noms i cognoms, continua a cada hora.

Aquesta realitat que ens interpel·la, ens porta a les entitats socials a detectar les noves necessitats que sorgeixen i donar una resposta adient. De fet, la terrible crisis que estem patint aquests darrers anys, està causant estralls entre la població més propera i ens ha forçat a les entitats socials a recuperar respostes assistencials ja clarament superades a finals del segle XX. Hem fet un pas enrere, perquè la situació socio-político-econòmica ha retrocedit a passes de gegant.

Hem hagut de recuperar projectes de cobertura de necessitats bàsiques (suport a l’alimentació, a l’higiene, a la salut, al lleure...). En concret, ens hem hagut de preocupar de garantir als infants una alimentació continuada i equilibrada. Ens hem hagut de plantejar que, entitats com la Fundació Joan Salvador Gavina, no podem tancar a l’estiu durant un mes perquè els infants i les famílies no poden prescindir del nostre suport tant de temps. 

Malgrat que la nostra tasca és preventiva i de potenciació de l’autonomia dels infants i les seves famílies, al llarg de l’estiu es troben que tothom se’n va de vacances i es queden sense referents i suports. Per aquest motiu, aquest any hem decidit obrir els casals i colònies dels infants també al llarg del mes d’agost donant, així, resposta a les seves necessitats més urgents.

Però per a lluitar contra la pobresa i exclusió infantil, s’han de fer canvis profunds en les polítiques de lluita contra la pobresa i apostar pel rescat de les persones en lloc de les entitats bancàries.

Jordi Balot 
Director de la Fundació Joan Salvador Gavina i vocal de Pobresa de la Federació Catalana de Voluntariat Social 
El Centre Obert Joan Salvador Gavina és un dels centres socioeducatius adherits a la Fundació Pere Tarrés

divendres, 17 de juliol de 2015

Congrés de Lleure 2015: un espai per al debat i la reflexió sobre el lleure educatiu del segle XXI

Amb el títol de “La contribució del lleure educatiu a la societat del segle XXI” portarem a terme els dies 16 i 17 d’octubre de 2015, al CaixaFòrum de Barcelona, el 3r Congrés de lleure educatiu que organitzen la Fundació Pere Tarrés i Didania.

Aquest 3r Congrés té un abast estatal per tal de poder oferir una visió més àmplia de la temàtica a partir d'experiències diverses representatives de tot el territori estatal. I volem portar-lo a terme a Barcelona per la importància educativa, social, cultural i econòmica que té la nostra ciutat, una ciutat que l’any 2014 va ser proclamada Ciutat Educadora.

Ens hem proposat portar a terme aquest Congrés amb la intenció de donar un espai a la reflexió sobre la contribució que fa l’educació en el lleure infantil i juvenil en la nostra societat i, també, poder actualitzar el discurs entorn del lleure educatiu. Tenim la certesa que dels diferents debats i reflexions podrem identificar noves propostes educatives de cara al futur.

En aquesta edició hem volgut donar com a element definitori la contribució que el lleure educatiu fa a la societat del segle XXI. Es tracta, doncs, d'un tema d'actualitat ja que el lleure continua sent un moment privilegiat per a l'educació integral i de creixement personal, especialment en infants, adolescents i joves, i en marcs d'intervenció educativa tan diversos com ara centres d'esplais i caus, casals infantils, menjadors escolars, activitats extraescolars, activitats de caire cultural i esportiu, entre altres.

Per tal de dinamitzar la reflexió entorn d’aquest tema, durant el Congrés organitzarem diferents activitats.

Per una banda, volem crear l’ambient idoni per fer una anàlisi de la realitat actual del lleure a partir de quatre grups de reflexió. Cada grup de treball disposarà de la intervenció  d’un expert i a partir d’aquesta presentació s’obrirà el debat. Aquests grups estan enfocats en aquestes quatre dimensions:
  • Personal: entès com a desenvolupament de competències personals i professionals, i actituds i valors per a la vida.
  • Escola i família: el lleure en el marc de l’escola (extraescolars, menjadors, etc.), per a afavorir la igualtat d’oportunitats,  per a la conciliació familiar i com a complement educatiu familiar.
  • Organitzacions: els moviments d’educació en el lleure, les entitats i altres propostes de lleure educatiu i, també, les aportacions a les empreses en el desenvolupament de les competències professionals.
  • Cohesió social: el lleure educatiu com a mecanisme de prevenció social, aprenentatge democràtic i participatiu, ús alternatiu del temps i generador de ciutadania i cohesió.

Un altre moment del Congrés que pensem que té un valor afegit és el que hem reservat per a la presentació d’experiències. En aquest cas, trobarem un espai per compartir experiències i bones pràctiques en aquest sector que ens permetin avançar en aquesta dimensió educativa cada vegada més reconeguda per la nostra societat.
I com que confiem molt en la riquesa dels debats, dedicarem  us espai especialment per debatre des de diferents perspectives: lleure educatiu i innovació en un entorn digital;   lleure educatiu i activitat econòmica; lleure educatiu, diversitat i igualtat d’oportunitats;  i adolescència i lleure educatiu.

A més a més, tindrem l’ocasió de presentar-vos conferenciants de renom com ara el Sr. José Antonio Marina, que ens parlarà de com educar en temps d’incerteses o en temps canviants, i del Sr. Imanol Zubero, que ens farà una conferència sobre educació no formal, participació i cohesió social.

En definitiva, amb aquest Congrés pretenem fer visible l'aportació essencial que les entitats i institucions dedicades al lleure educatiu fan a favor de la cohesió social i, al mateix temps, sensibilitzar sobre la importància de les diferents iniciatives que es porten a terme en el lleure educatiu per contribuir a la millora de la qualitat de vida dels nostres infants i joves i, en conseqüència, de les famílies, els barris i la societat en general.


Consulteu tota la informació detallada del Congrés al  web www.peretarres.org/congreslleure

Anna Arrufat i Ribas
Cap d'Estudis de Lleure de la Fundació Pere Tarrés

divendres, 10 de juliol de 2015

Programes d’intervenció amb agressors de violència de gènere

Afegeix la llegenda
El fenomen de la violència és inherent a la nostra cultura i societat civilitzada. No obstant, en una societat sotmesa a canvis constants de tot tipus, el comportament violent-agressiu de les persones evoluciona des dels diferents escenaris, noves formes de presentació, valors culturals i socials, etc.

La violència té nombroses mirades o màscares des de l’anomenada violència de gènere, bullying, síndrome d’indefensió apresa, síndrome de l’emperador, violència infantil, xenofòbia, són algunes de les “cares” o “mirades” amb què es presenta el fenomen de la violència. Aquest és un autèntic problema social que afecta totes les estructures de la societat: social, educativa, relacional, cultural, econòmica, esportiva, etc. Posar-li noms ja és un pas important. Identificar el fenomen de la violència ens pot ajudar a resoldre i poder desconnectar, inhibir, reduir els mecanismes que la suporten i mantenen.

Fa molts anys, Jean Paul Sartre ja ens va avançar una de les possibles causes de la violència assegurant “desconfio de la incomunicabilitat; és la font de tota la violència”. Com a espècie humana, estem dotats de “la paraula” d’una eina o instrument clau en la comunicació humana per poder resoldre els nostres conflictes a banda de generar-los. És, per tant, necessari un esforç global i transversal per part de tots els actors actius i no actius que formen part del procés, com són les famílies, les institucions, els àmbits educatius, socials, sanitaris, etc.

Malgrat algunes dades positives com que les víctimes de violència de gènere han caigut un 6’9% en l’any 2014, són malauradament, massa habituals als mitjans de comunicació les notícies sobre dones que han mort assassinades per la seva parella. Hi hauríem de sumar les 27.122 dones que van ser inscrites amb una ordre de protecció o mesures cautelars a l’àmbit judicial. Una altra realitat d’aquestes dones és l’alta “vulnerabilitat” que presenten en molts aspectes.

El segment més fràgil és el de les dones entre 25 i 39 anys, dues de cada tres d’aquestes dones són nascudes al territori espanyol. Són dades esgarrifoses i hem de poder actuar com a un altaveu per poder pal·liar l’efecte de l’agressivitat envers les persones i desactivar els mecanismes activadors i mantenidors del comportaments que la poden potenciar. Des de la formació en Postgraus ja es desenvolupa una activitat anual com a postgrau/ expertesa en intervenció amb violència de gènere, portant ja 15 edicions consecutives.

Com a formació específica de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL i adreçada al major nombre de col·lectius professionals la proposta d’aquesta formació des de la Fundació Pere Tarrés i la seva sensibilitat social és donar una perspectiva global i un marc d’intervenció multidisciplinar en l’àmbit de la intervenció amb la violència des del treball amb la figura del comportament agressor o transgressor, tenint en compte totes les perspectives de la victimització. És possible desconstruir els constructes socials, educatius i de valors que en moltes ocasions sustenten el “comportament violent-agressiu” i que en moltes ocasions el justifiquen social o políticament amb conflictes bèl·lics i/o armats.

Per tant, un comportament mal interioritzat, mal après, es pot desaprendre i fer una nova reelaboració social i comunitària en funció dels valors socials i comunitaris de la nostra societat actual. Volem dotar de les “mirades professionals” i de les “eines més específiques i globals” per poder intervenir en qualsevol àmbit, escenari i marc poblacional on es desenvolupin comportament violents: família, educació, justícia, seguretat, etc.

Jordi Morquillas Gallego 
Psicòleg de programes de tractament per agressors (mesures penals alternatives)
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL