dimecres, 14 de juny de 2017

Una verdadera responsabilidad social



La responsabilidad social, ya sea denominada corporativa, empresarial o mediante cualquier otra acepción, se ha convertido en la última década en la bandera de toda aquella empresa, organismo, asociación u organización que desarrolla o quiere desarrollar un modelo “responsable” de actividad, que podríamos definir como respetuoso. Este modelo de respeto está, o debería de estar, en todos los ámbitos de la actividad. Así, según el marco conceptual que se quiera utilizar y el tipo de actividad, se puede hablar de un alcance “a toda la cadena de valor”, “al conjunto de los grupos de interés”, “integrado en el modelo de negocio”, “económico, social y medioambiental”, “aguas arriba y abajo del proceso productivo”, etc.

Sin embargo, en cualquiera de las acepciones o marcos conceptuales, esta responsabilidad debe suponer un respeto por los territorios donde se produce la actividad responsable, y esto quiere decir respeto por la legalidad vigente, las instituciones, la cultura, el medio ambiente y, especialmente, respeto por las personas que viven en ese territorio (trabajen para la misma entidad o no).

Si la responsabilidad es un ejercicio respetuoso, uno de los puntos clave debería ser el de construir juntos una sociedad más justa, igualitaria i accesible para todos, poniendo a disposición de ésta las capacidades, conocimientos y recursos que las entidades responsables tienen a su alcance. Es por ello que no tendría sentido este ejercicio como una aportación con un inicio y un final, puntual en el tiempo y con gran impacto estático, sino que debe suponer un impacto duradero y transformador del entorno.


Los Objetivos de Desarrollo Sostenible, adoptados el 25 de septiembre de 2015 por los líderes mundiales con el objetivo de erradicar la pobreza, proteger el planeta y asegurar la prosperidad para el ser humano, y ahora muy en boga, suponen un reto que tan solo será asumible si se actúa a nivel local. Por otro lado, es fundamental que la responsabilidad vaya más allá de la rendición de cuentas, la transparencia, o la revisión de modelos de comunicación, con el fin de encajar este concepto que ya es condición sine qua non para un correcto posicionamiento.


Es por ello que en el momento de definir estrategias de responsabilidad social, acciones a la comunidad y al territorio, relación con grupos de interés, etc., es deseable por un lado, que la entidad sea respetuosa con los diferentes ámbitos del ejercicio de su actividad y, por otro, que las acciones que realiza en el marco de esta responsabilidad supongan una aportación de largo recorrido, transformadora y creativa (de mejores realidades) y donde la opinión de los beneficiarios cuente.

En este sentido, la cocreación es un concepto cada vez más en uso, que debería suponer que, a la hora de definir modelos de responsabilidad y acciones derivadas de éstos, se tenga en cuenta para su definición el contexto y las necesidades reales del objeto de las mismas. Los procesos participativos y de inclusión de grupos de interés en la definición y evaluación de políticas, actuaciones o estrategias, son prácticas muy recomendables, así como la suma de esfuerzos entre entidades públicas, privadas, asociaciones, etc., que puedan aportar sobre el tema en cuestión, o ya estén trabajando de forma previa. Esta cocreación permite que estos modelos, actuaciones y políticas supongan realmente un empoderamiento de las comunidades y una mejora del sistema, allá donde es verdaderamente necesario y donde los resultados suponen un paso adelante. Es aquí donde la cocreación realmente tiene sentido y donde la responsabilidad social se muestra como un acto de respeto con la comunidad y por el entorno en su conjunto. Podríamos adoptar el concepto de Responsabilidad Social Cocreativa pero quizás ya existe, y en cualquier caso sería otra palabra a sumar donde ya hay demasiadas para decir lo mismo y donde lo realmente importante es hacerlo realidad.

La Fundación Pere Tarrés hace 60 años que trabaja para la mejora social de los sectores más vulnerables de la sociedad. Desde Consultoría y Estudios hacemos uso de este conocimiento de la realidad social y de un equipo experto en asesoramiento, planificación estratégica y operativa, evaluación y gestión de servicios, para acompañar y dar apoyos a entidades sociales, empresas y organismos públicos en el desarrollo de su actividad, aterrizando sus políticas y estrategias a la realidad que conocemos en el desarrollo de nuestra actividad.


José Carlos Hermida
Director de Consultoría y Estudios de la Fundación Pere Tarrés

dimecres, 31 de maig de 2017

Informador juvenil: una feina per treballar amb els joves i pels joves!

La informació juvenil és un dret reconegut a nivell europeu als i les adolescents i joves, i és una tasca que els informadors/es i dinamitzadors/es juvenils duem a terme per tal de garantir-lo. Sovint, però, aquesta tasca no és prou visualitzada o posada en valor.

La informació juvenil, a banda de ser un dret, és una eina de prevenció que permet als joves disposar de dades del seu interès, però amb una informació ben contrastada. En plena era de la informació, les xarxes socials i internet es caracteritzen per la immediatesa a l’hora de publicar. Això fa també que es pugui cercar informació de tota mena i de qualsevol temàtica. Aquesta rapidesa, però, pot fer que els i les adolescents i joves trobin informació no real i els hi costi discriminar-la. Per això, l’acompanyament d’un professional que es troba en contacte amb fonts de consulta diverses, adequades i actualitzades eviten la perpetuació de falsos mites, prejudicis, o informacions que no són vàlides o segures.

Què fa un informador juvenil?

La tasca d’un informador juvenil es pot donar en contextos i espais ben diversos com poden ser: espais joves, oficines joves, centres educatius, centres d’assessorament juvenil... De manera que podem trobar dues formes més comunes d’actuació. Per una banda,  l’informador/a és qui s’acosta als joves. Això ho veiem en els centres educatius, per exemple, a les hores del pati o a les tutories. Actualment, les escoles o els instituts s’han convertit en punts descentralitzats en què l’informador és qui s’apropa a la realitat del jove posant al seu abast la figura de l’informador juvenil i la possibilitat de fer-li preguntes que no li faria mai al seu professor/a o tutor/a. Per l’altra banda, el joves tenen interès per ser informats i s’adrecen directament a un equipament juvenil com un espai jove o una oficina jove. Tant en un context com en l’altre, la figura del professional és clau. Sabem que l’adolescència és un moment vital de canvi i de creació de la pròpia identitat, un moment de molts dubtes i incerteses, però alhora un moment de rebuig o certa desconfiança envers la figura de l’adult. Per això, gràcies a la creació d’un vincle basat en la confiança, l’adolescent li planteja les seves inquietuds i l’informador/a l’assessora i respon els dubtes. 

De fet, si ens fixem en les consultes que rebem els informadors juvenils ens indiquen que els seus interessos i preocupacions acostumen a ser diversos. Les temàtiques més habituals que ens pregunten són: activitats d’oci i de lleure,  salut sexual i afectiva, salut emocional, resolució de conflictes, orientació acadèmica, entre d’altres. 

Des dels ajuntaments, centres educatius i entitats, cada cop és més evident el potencial d’aquests professionals. Amb aquesta figura propera als joves es poden detectar moltes situacions com problemes amb els companys, desmotivació a les aules o amb els estudis, problemes familiars en situacions diverses com a l’hora del pati, a l’estona d’esbarjo d’un casal jove, a un taller de l’espai juvenil del barri... Per aquest motiu, a la ciutat de Barcelona els informadors juvenils estem començant a treballar com a antenes detectores, en coordinació amb professors i altres agents educatius. Un fet que farà necessari que hi hagi persones qualificades per desenvolupar aquesta tasca. Com es evident, són moltes les possibilitats que ofereix un informador juvenil, però també és minsa la formació especialitzada existent. De fet, a dia d’avui, no hi ha cap grau que reculli aquest perfil. Per això,  la formació que podem aprofitar i que ens permet aprendre i posar en pràctica les competències necessàries és el Certificat de Professionalitat d’Informador Juvenil que, des de la Fundació Pere Tarrés oferim. Tota una oportunitat professional i acadèmica per treballar amb i pels joves.

Míriam San José Cirera
Coordinadora de programes d'acció social de la Fundació Pere Tarrés

divendres, 26 de maig de 2017

Una veritable responsabilitat social



La responsabilitat social, ja sigui denominada corporativa, empresarial o mitjançant qualsevol altra accepció, ha esdevingut en l’última dècada la bandera de tota aquella empresa, organisme, associació o organització, que desenvolupa o vol desenvolupar un model “responsable” d’activitat, que podríem definir com respectuós. Aquest model de respecte hi és, o hi hauria de ser, a tots els àmbits de l’activitat. Així, segons el marc conceptual que es vulgui utilitzar i el tipus d’activitat, es pot parlar d’un abast “a tota la cadena de valor”, “amb el conjunt dels grups d’interès”, “integrat al model de negoci”, “econòmic, social i mediambiental”, “aigües amunt i avall del procés productiu”, etc.


En qualsevol de les accepcions o marcs conceptuals però, aquesta responsabilitat ha de suposar un respecte pels territoris on es produeix l’activitat responsable, i això vol dir respecte per la legalitat vigent, les institucions, la cultura, el medi ambient, i especialment respecte per les persones que viuen en aquest territori (treballin per a la mateixa entitat o no).


Si la responsabilitat és un exercici respectuós, un dels punts clau hauria de ser el de construir plegats una societat més justa, igualitària i accessible per a tothom, posant a la disposició d’aquesta les capacitats, experteses i recursos que les entitats responsables tenen al seu abast. És per això, que no tindria sentit aquest exercici com una aportació amb un inici i un final, puntual en el temps i amb gran impacte estàtic, sinó que suposi un impacte transformador de l’entorn.


Els Objectius de Desenvolupament Sostenible, adoptats el 25 de setembre de 2015 pels líders mundials amb l’objectiu d’eradicar la pobresa, protegir el planeta i assegurar la prosperitat per a l’ésser humà, i ara amb molt de ressò, suposen un repte que tan sols serà assolible si s’actua a nivell local. D’altra banda, és fonamental que la responsabilitat vagi més enllà de la rendició de comptes, la transparència, o la revisió de models de comunicació per tal d’encaixar aquest concepte que ja és condició sine qua non per a un correcte posicionament.


És per això que a l’hora de definir estratègies de responsabilitat social, accions a la comunitat i al territori, relació amb grups d’interès, etc., és desitjable per una banda, que l’entitat sigui respectuosa als diferents àmbits de l’exercici de la seva activitat i, per altra, que les accions que realitzi en el marc d’aquesta responsabilitat suposin una aportació de llarg recorregut, transformadora i creativa (de millors realitats) i on l’opinió dels beneficiaris compti.


En aquest sentit, la cocreació és un concepte cada vegada més en ús, que hauria de suposar que a l’hora de definir models de responsabilitat i accions derivades d’aquests, es tingui en compte per a la seva definició el context i les necessitats reals de l’objecte de les mateixes. Els processos participatius i d’inclusió de grups d’interès en la definició i avaluació de polítiques, actuacions o estratègies, són pràctiques molt recomanables, així com la suma d’esforços entre entitats públiques, privades, associacions, etc. que puguin aportar sobre el tema en qüestió, o ja estiguin treballant-hi de forma prèvia. Aquesta cocreació permet que aquests models, actuacions i polítiques suposin realment un apoderament de les comunitats i una millora del sistema, allà on és veritablement necessari i on els resultats suposen un pas endavant. És aquí on la cocreació realment té sentit, i on la responsabilitat social es mostra com un acte de respecte amb la gent i per l’entorn en el seu conjunt. Podríem adoptar el concepte de Responsabilitat Social Cocreativa, però potser ja existeix i en qualsevol cas, seria una altra paraula a sumar on ja n’hi ha masses per a dir el mateix, i allò realment important és fer-ho realitat.


La Fundació Pere Tarrés fa 60 anys que treballa per a la millora social dels sectors més vulnerables de la societat. Des de Consultoria i Estudis fem ús d’aquest coneixement de la realitat social i d’un equip expert en assessorament, planificació estratègica i operativa, avaluació i gestió de serveis, per a acompanyar i donar suport a entitats socials, empreses i organismes públics en el desenvolupament de la seva activitat, aterrant les seves polítiques i estratègies a la realitat que coneixem en el desenvolupament de la nostra activitat.

José Carlos Hermida
Director de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés

dilluns, 22 de maig de 2017

La pràctica de l’educació emocional en l’entorn educatiu

És clau treballar la dimensió emocional des de la petita infància ja que així s’aborda el desenvolupament integral de l’infant des de la seva dimensió personal i relacional. En funció de la relació que establim amb nosaltres mateixos i de la interpretació que fem del que ens passa, generem la connexió amb els demés.

Quan parlem d’educació emocional d’infants i joves, cal que entenguem el concepte del que és la intel·ligència emocional, definida pels autors Mayer i Salovey (1997) com: l’habilitat per percebre, valorar i expressar emocions; per accedir i/o generar sentiments que facilitin el pensament, així com per regular les emocions promovent un creixement emocional i intel·lectual.

Seguint a Goleman (1995), l’educació ha d’incloure l’ensenyament d’habilitats tan essencialment humanes com: l’autoconeixement, l’autocontrol, l’empatia i l’art d’escoltar, de resoldre conflictes i  de col·laborar amb els demés.

A la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – URL considerem que, gràcies al desenvolupament de programes d’educació emocional, es pot desenvolupar un pensament flexible que permet als infants i joves relacionar-se en diferents ambients. És així com podran acceptar els altres des de l‘assertivitat i l’empatia, desenvolupar l’optimisme i la responsabilitat com una actitud en la vida que els permeti agrair allò bo que els passa i els portarà a saber enfrontar-se a les dificultats, entenent les errades com un procés més d’aprenentatge i de creixement. D’aquesta manera, considerem que és clau que aprenguin a afrontar les situacions com a protagonistes i no com a víctimes, actuant i no reaccionant, prenent decisions i assumint les conseqüències i, en definitiva, responsabilitzant-se de les seves actuacions.

És per això que pensem que a les institucions educatives és necessari comptar amb programes d’educació emocional que vagin més enllà de sessions puntuals dins un horari establert, és a dir, que formin part de manera transversal del dia a dia de l’activitat educativa. Qualsevol situació es pot convertir en una oportunitat clau per treballar la consciència, l’autoconeixement i la responsabilitat davant les situacions. És per això que cal que els educadors i educadores comptin amb una preparació i sensibilitat per tal de trobar l’oportunitat en qualsevol situació quotidiana que permeti despertar les consciències per treballar el creixement personal.


Des d’aquesta perspectiva, es poden generar en l’entorn educatiu situacions diverses tals com:

-    Activitats per desenvolupar el pensament lateral: a partir de generar diferents opcions davant d’un mateix problema podem despertar en els infants i adolescents alternatives i ajudar-los a desenvolupar estratègies que els portin a un nivell superior de pensament.

-    Activitats per desenvolupar l’optimisme: com diu l’optimisme es pot aprendre pel que cal que treballem aquesta dimensió a partir del sentit de l’humor, del treball amb les emocions positives i del joc i la diversió, com diu Seligman (2002). En aquest sentit ajudar a relativitzar i buscar l’aprenentatge davant les situacions adverses és de gran utilitat.

-    Activitats per desenvolupar l’autoestima: partint de les intel·ligències múltiples (Gardner, 1987), realitzar activitats de ajudin a posar en joc les fortaleses dels infants i adolescents tenint en compte aquelles habilitats que té cada individu i que el fan especialment competent.

-    Activitats de reconeixement de les emocions pròpies i dels demés: amb la utilització de simulacions on es treballin les habilitats socials i l’afrontament de situacions complexes des de diferents perspectives i on es posi en joc l’empatia.

-    Activitats de presa de consciència o d’autoconeixement: a partir de la creació de registres en els que s’apunten les situacions que generen emocions aflictives, s’evidencia la connexió entre els fets, el pensament i l’emoció.  És així com es pot mostrar com la interpretació dels fets condiciona l’emoció i com podem desenvolupar estats diferents per tal de regular les emocions, modificant la interpretació que fem d’allò que ens passa.

-    Activitats de gestió emocional: amb estratègies pròpies de la programació neurolingüística tals com la visualització, el re-enquadrament i  l’ancoratge i, a més, utilitzant les eines del mindfulness per treballar sobre els pensaments recurrents i aprendre a estar presents en “aquí i ara”, tal i com autors com Csikszentmihalyi (1998) assenyalen amb la seva teoria del Flow.
 

Genoveva Rosa
Coach, mestra i doctora en pedagogia. Vicedegana d’Ordenació Acadèmica i Adjunta al Degà de la Facultat Pere Tarrés – URL i directora del Postgrau en coaching i PNL en l’àmbit socioeducatiu.






BIBLIOGRAFIA

-    Csikszentmihalyi, M. (1998) Fluir (Flow), una psicología de la felicidad. Barcelona: kairós.
-    Gardner, H. (1987). La teoría de las inteligencias múltiples, Fondo de Cultura, México.
-    Goleman, D. (1995). Inteligencia emocional. Kairós: Barcelona.
-    Mayer i Salovey (1997). What is emotional intelligence? En P. Salovey y D. Sluyter (Eds). Emotional Development and Emotional Intelligence: Implications for Educators (pp. 3-31). New York: Basic Books.
-    Seligman (2002). La auténtica felicidad. Barcelona: Ediciones B
.