dimarts, 12 de març de 2013

20 anys d’estudis en Educació Social

Acabem de tancar un any de celebracions a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull emmarcat sota el títol “Sumem 100”, en referència a la commemoració dels 20 anys d’estudis universitaris en Educació Social i els 80 anys dels estudis reglats en Treball Social. Vull destacar però, que l’Educació social abans ja existia abans, i per aquesta raó hem de parlar de tres grans moments històrics:

1era. Fase: introspecció. Presa de consciència d’una identitat. Actitud crítica, militant, poc tecnificada (anys 70-1991 aproximadament).
Es tracta del treball que van realitzar les persones properes a l’educació social per definir què era, en què consistia i com es concretava, quan van prendre consciència que les seves particularitats permetien pensar en una estructura sòlida (la professió). És també el moment de les primeres associacions professionals i de la formació no universitària des del voluntariat i molt poca professionalització.


2ona. Fase: obertura. Consolidació de les estructures professionals i la formació universitària (1991-2007).

 
L’any 1991 va representar el pas d’una reflexió interna (qui som, com ens veiem, quina és la nostra missió, a què ens comprometem) a una presentació pública (decret de creació de la Diplomatura d’Educació Social el 1991, primera promoció 1992-95, primer col·legi professional 1996). El repte era consolidar la professionalització, donar-se a conèixer a la societat i fer-se un lloc entre les professions socioeducatives.


Pel que fa a la forma com van estructurar els nostres estudis universitaris, des del principi vam considerar que els professionals havien de formar part del nostre estil formatiu, tant amb assignatures impartides per persones expertes del món professional com amb el pràcticum (altres universitats van ser més academicistes). 


En la definició del model inicial de pràcticum van considerar que els recursos de pràctiques han de ser espais d’aprenentatge, no només espais on es va a demostrar el que ja s’ha après. Per aquesta raó, des del principi vam desenvolupar la idea de coresponsabilitat formativa entre la universitat i els agents professionals: la universitat i els professionals dels centres es converteixen en agents formatius complementaris. Això va implicar la reestructuració del currículum acadèmic a la universitat i la creació dels plans de pràctiques en els centres on s’havia de contemplar la dimensió formativa del centre de pràctiques i les funcions i competències dels professionals en tant que agents formadors.


L’evolució de l’educació social ha estat molt ràpida i molt intensa. Aquests 20 anys han servit per consolidar l’educació social en tres perspectives (Sáez): com a estudis universitaris, com a professió, com a forma específica d’acció pedagògica. 


El progrés ha estat significatiu tant des de la perspectiva de la presència pública com des de la perspectiva de producció de coneixement. Les publicacions especialitzades, entre les quals està la nostra revista des de l’any 1995 o altres col·leccions específiques com la que ara iniciarem -Universitat i acció socioeducativa- en són una mostra.


La nostra aportació generacional ha estat sobretot en aquesta segona etapa. Hem estat part activa d’aquesta construcció i del treball per fer pública l’educació social. Malgrat els molts reptes, hem d’estar orgullosos de tot el que hem construït, de tot el que hem estat capaços de fer junts.


3ra. Fase: consolidació. Normalització de la professió i millora de la formació básica (2007 en endavant).


El 2007 és quan es posa en funcionament el “Consejo General de Colegios Oficiales de Educadoras y Educadores Sociales”; també és quan es fan públics els “documents professionalitzadors” –definició d’Educació Social, Codi deontològic i catàleg de funcions i competències- i des del punt de vista de la universitat es redacten les memòries dels futurs estudis de Grau en Educació Social que s’inicien el curs 2009-10. Podem dir, doncs, que ara s’obren nous reptes. 


També ha de formar part d’aquesta aportació generacional com a repte què ens queda per assolir, fixar les bases perquè els futurs professionals es trobin amb una cultura professional reflexiva i creadora que s’ajusti a la complexitat de les circumstàncies del món actual (tan a la universitat com en els centres de pràctiques). Normalitzar la interdisciplinarietat i el treball en xarxa, que implica millorar la capacitació científica (què cal saber per llegir el món des d’aquesta perspectiva), la capacitació estratègica (cóm ho hem de fer) i capacitació valorativa (quines actituds caldrà tenir –cooperació, complicitat, etc.-). En relació a aquesta darrera qüestió, també és un repte normalitzar l’ètica professional en el dia a dia de l’activitat:  responsabilitat, rigor tècnic, implicació i autoexigència són elements fonamentals en els temps que ens toca viure.


Això implica repensar i fer evolucionar les metodologies de formació i les competències formatives tant en la universitat com en els recursos de pràctiques.


Una darrera mirada de caràcter personal.


Si ens mirem aquests 20 anys des d’una perspectiva història, es tracta d’un període de temps molt curt que ens aporta algunes breus dades asèptiques. Però si ho traslladem a una escala humana, 20 anys ja és una part important d’una biografia i la biografia no només són dades: són les vivències, les relacions, els moments bons, els mals moments, les expectatives, les frustracions, els fracassos, els èxits... estem parlant de 20 anys de recorregut vital. 


Tots nosaltres hem tingut experiències increïbles. L’educació social ha estat una gran aventura que ha valgut la pena viure (i com tota aventura, ha tingut moments difícils i incerts, però també moments fantàstics). Ens ha permès conèixer persones extraordinàries, professionals esplèndids, àngels anònims –amb l’expressió de Rojas Marcos- i també el contrari, personatges sinistres a qui desgraciadament també cal tenir presents.


Com el replicant de Blade Runner, tots hem vist  “coses que vosaltres no creuríeu” i, també com ell, ens preocupa que “tots aquests moments es perdin en el temps com llàgrimes sota la pluja”. Això fa que aparegui el neguit de voler traspassar tota aquesta experiència, que tot el que hem viscut i el que hem construït individualment o col•lectivament no es perdi i tingui alguna forma de continuïtat.


És en aquest moment que es redimensiona la idea de formació de nous professionals, per deixar de ser un exercici d’instrucció fred i asèptic on es traspassen dades, per convertir-se en un exercici de transmissió: és la narració d’una vivència que necessitem explicar però sobretot compartir. Volem que sigui útil d’alguna forma, que estalviï esforços o patiments, que prepari un camí més fàcil. La transmissió (la necessitat i la voluntat de narrar l’experiència personal d’una pràctica i del coneixement en què aquesta es fonamenta) és el que en bona mesura dóna sentit a la vivència personal que cadascú ha tingut en l’exercici de la professió.
Per això nosaltres valorem la docència i la formació de futurs professionals malgrat els moments difícils; per això vosaltres us feu “caps de pràctiques”; en tots dos casos, per assegurar que allò que per a nosaltres és o ha estat important quedi recollit i tingui alguna forma de continuïtat. 


Des d’aquesta perspectiva és molt satisfactori trobar actuals companys que abans van ser alumnes, persones que ja són uns iguals amb qui discutim i ens interpel•lem mútuament. Per això avui és un goig presentar en aquesta taula el David Vázquez i el Julio Rodríguez, que van estudiar amb nosaltres i, com molts de vosaltres, ara són formadors amb qui compartim una forma d’entendre la professió i d’impulsar-la. 

Dr. Jesús Vilar Martín
Director de Publicacions i coordinador del Màster Universitari en Pedagogia social i comunitària de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada