dijous, 17 d’octubre de 2013

La cronificació de la pobresa


Avui és el dia internacional per a l’eradicació de la pobresa. Amb la celebració d’aquest dia Internacional, que es celebra des de l’any 1993, l’Assemblea General de les Nacions Unides vol conscienciar sobre la necessitat d’eradicar la pobresa arreu del món. Aquest objectiu és un element bàsic emmarcat en el Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides i és un objectiu central dels Objectius del Desenvolupament del Mil·lenni. No cal dir que si mirem les xifres absolutes sobre desigualtat social entre països i de manera particular sobre els índexs de pobresa de la població dels països tradicionalment coneguts com el tercer món, la situació és més que colpidora. No obstant, aquestes xifres tan esfereïdores no ens han d’impedir mirar a la pobresa propera, la de la nostra realitat més immediata: la del nostre país i la dels nostres barris, la que té una cara familiar i que en els darrers anys s’ha incrementat de manera alarmant, tenint un impacte sobre a la població infantil de manera particular.  


Tot i que no és el mateix parlar de pobresa aquí a Catalunya que un país africà, per posar un exemple, entenem pobresa com la situació en la qual un individu no aconsegueix cobrir les seves necessitats bàsiques de manera satisfactòria. Això vol dir que la pobresa no es mesura de forma aïllada sinó en relació amb el nivell de desenvolupament de la societat en estudi en particular. En aquest sentit, a casa nostra una persona es considera pobre quan està en una situació desavantatjosa respecte la mitjana de la resta de la població. Segons el càlcul de l’IDESCAT per a l’any 2011, el llindar d’ingressos anuals sota el qual una persona es considera en risc de pobresa era de 8.176€ nets. Això significava a la pràctica que 1 de cada 5 catalans es trobava situació de risc de pobresa.


Si analitzem aquestes dades des de la perspectiva de la infància, a Catalunya es considera que un  infant és pobre quan no  té cobertes les seves necessitats bàsiques, que viu en una família on els ingressos no permeten arribar a final de mes, on els pares es troben a l'atur o bé on la precarietat laboral impedeix dedicar temps i atenció als fills i filles. Tenint en compte aquests criteris, segons l’Idescat l’any 2010 el risc de pobresa a Catalunya afectava a un 23,7% dels infants menors de setze anys, quasi un de cada quatre. És a dir, més de 285.000 infants menors de setze anys no poden satisfer les seves necessitats bàsiques en igualtat d’oportunitats. Una situació, val a dir-ho, d’extrema vulnerabilitat ja que ni els infants són responsables de la seva situació ni tenen els recursos ni mecanismes suficients per sortir-se’n.  


Per fer-nos una idea de la magnitud d’aquestes dades, tal vegada ens pot resultar útil fer una ràpida comparativa entre països del nostre entorn. Segons un informe de la Comissió Europea citat en una notícia del portal Xarxanet, els percentatges de risc de pobresa infantil difereixen molt entre països. Mentre que a Dinamarca o Finlàndia se situen sobre el 10%, a Espanya, Grècia o Itàlia se situen per sobre del 25%, un percentatge que des del 2008 ha crescut en 8.8 punts percentuals...  en només 5 anys!  


Cal no oblidar que la pobresa infantil i la desigualtat social al sí dels països no és un fet inabastable: té raons estructurals que van des de l’estructura i fortalesa de l’estat de benestar, a un model econòmic i de mercat de treball precaritzat i dualitzat vulnerable a conjuntures de crisi econòmica o al model de redistribució de la riquesa mitjançant mecanismes fiscals. És, per tant, polititzable i abastable col·lectivament. En aquest article, però, no volem cercar ni causes ni creiem que és el moment de proposar alternatives.



El nostre objectiu és posar l’accent que aquestes dades de pobresa infantil, darrera la realitat estadística abstracta i llunyana, el nostre país es juga el futur i la seva cohesió social. Tenim el repte com a societat d’evitar que les situacions de pobresa actuals (esperem que conjunturals) no es cronifiquin i es transmetin de generació en generació, de pares i mares a fills i filles. Hem d’aconseguir que les dificultats d’avui no es transformin en conseqüències com dificultats d’ordre familiar, psicològic, acadèmiques o de salut que generin un cercle viciós de pobresa i exclusió social en l'etapa adulta.  Ens juguem que una part important del futur d’aquesta societat no es quedi enrere. Ens juguem la dignitat d’una societat que ha de vetllar que els més febles i vulnerables tinguin una vida plena que els possibiliti realitzar-se com a persones per tal que tothom aporti el seu valor a la nostra societat.



Jonatan Sánchez Rico.

Desenvolupament de Projectes. Àrea de Programes Educatius de la Fundació Pere Tarrés.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada