divendres, 28 de març de 2014

Les entitats socials d’Església i el seu paper en la cohesió social

Sota l’etiqueta d’entitats socials d’Església trobem una gran pluralitat de formes d’organitzar l’acció que es porta a terme i de viure els valors de l’Evangeli. És a partir d’una mirada àmplia que podem apropar-nos a un objecte d’estudi complex com és aquest, amb molta riquesa i variabilitat.

Aquesta és una de les conclusions de la recerca que estem presentant aquests dies, “L’acció social des de les entitats d’Església. El seu paper en la cohesió social a Catalunya” i que ha publicat l’Editorial Claret. Una investigació que neix de la proposta de la Xarxa d’Entitats Socials d’Església al Campus Docent Sant Joan de Déu (UB); la Càtedra d’Inclusió Social (URV) i la Fundació Pere Tarrés (URL) i que vol mostrar la realitat de les organitzacions cristianes i l’aportació que fan a la cohesió social de Catalunya, així com conèixer el reptes que aquestes han d’abordar per enfortir l’acció social que porten a terme.

Es tracta de diferents iniciatives de la societat civil que tenen un nexe comú, acompanyar i donar resposta a les necessitats socials de cada moment –tant de les persones més associades a la marginalitat i l’exclusió com d’aquelles que poden trobar-se en una situació de vulnerabilitat– i fer-ho des dels principis evangèlics. Una tasca que realitzaven molt abans de la construcció de l’estat de benestar i que han continuat realitzant posteriorment. De fet, el desplegament d’un model de protecció social de caire assistencialista basat en fórmules arrelades als drets contributius –així com l’actual retrocés de l’estat de benestar– fa que la tasca d’aquestes entitats (com la tasca del conjunt del tercer sector social català) esdevingui essencial per a l’accés de la ciutadania a un drets socials no sempre garantits per l’Estat i per al manteniment de la cohesió social.

En concret, la recerca que hem desenvolupat durant el 2013 ha estat plantejada en dues fases. La primera, recollida en la publicació, se centra en conèixer de què estem parlant quan fem servir l’expressió “entitats socials d’Església” i identificar les dimensions i elements que ens permeten descriure i explicar la contribució social d’aquestes institucions. Comptar amb dades que ens permetin quantificar aquesta contribució és el desafiament que planteja la segona fase de la recerca, i per la qual esperem comptar amb el suport necessari durant aquest 2014 per al seu desenvolupament.

Trets identitaris d’aquestes organitzacions

Podem assenyalar que existeixen tres elements que caracteritzen a les entitats socials d’Església, uns trets propis lligats al rerefons evangèlic de la seva tasca. En funció de com es gestionen aquests en el si de cada organització, hi ha més o menys diferències en l’acció social d’aquestes respecte a altres agents socials.
  • Persones compromeses amb l’Evangeli: La gran majoria compten al darrera amb el suport d’una comunitat de creients (parròquies, escoles, moviments, etc.), que en molts casos són els que l’han fet néixer i, actualment, esdevenen la seva base social, sent aquest un dels grans valors. Es tracta de persones que, des d’una opció de vida basada en l’Evangeli, han sentit la necessitat de comprometre’s en favor dels més necessitats, generant un estil de treball propi que té com a preocupació central la dignitat de la persona.
  • La transformació social com a objectiu identitari: En conjunt, aquestes organitzacions cerquen la promoció i l’alliberament de la persona. A més, hi ha una clara consciència que per aconseguir una societat més justa és necessari fer de portaveu dels més febles i denunciar les situacions que pateixen.
  • L’espiritualitat en l’acció social: Bona part de les entitats comparteixen que en l’acció social no es tracta de fer un anunci explícit de l’Evangeli, i es demarquen de tota activitat que pugui semblar proselitista. De fet, en un context de secularització, algunes entitats han deixat en un segon pla tant la dimensió espiritual de la persona en la intervenció com la visibilització de la identitat cristiana de l’organització. Una situació que genera preocupació per no perdre la fidelitat a uns valors i a un estil, i que fa que les entitats demanin reflexionar conjuntament sobre “què són i com i quan ho fan visible” en una societat plural com és la catalana.

Bases per a la quantificació de la contribució social

A partir dels trets identitaris de les entitats socials d’Església i de la realitat que viuen actualment, hem identificat vuit àmbits que ajuden a assentar les bases per descriure i explicar la contribució social d’aquestes organitzacions. Unes dimensions que, a més, ens ajuden a identificar quins reptes han d’afrontar les entitats per al seu enfortiment. Aquests reptes, però, varien en funció de les circumstàncies i realitat de cadascuna de les organitzacions.
  • Complementarietat a l’estat a benestar: Posar l’accent en la persona i en la seva dignitat no només fa que aquestes entitats atenguin a les persones més vulnerables, sinó que innovin en la prestació de serveis, posant en marxa iniciatives que acaben formant part de la cartera de servei. En un moment de retrocés de l’estat de benestar i de descens dels recursos, aquestes organitzacions veuen la necessitat de reflexionar sobre la seva funció social (complementarietat, subsidiarietat, etc.) i fer-ho sense perdre de vista que és obligació de l’Estat garantir els drets socials i de ciutadania. Aquesta reflexió és especialment important en els cas de les entitats que han de fer replantejaments i introduir els canvis que estableix el marc legal de serveis socials per continuar col·laborant amb les administracions.
  • Contribució econòmica: L’acció social es caracteritza per la seva intangibilitat i no és fàcil dimensionar el volum econòmic que les entitats socials d’Església posen al servei de les persones vulnerables. Avançar cap al desenvolupament d’eines que ajudin a aquesta quantificació ajudaria a visibilitzar la tasca que porten a terme i sumar persones a la causa.
  • Mobilització de la base social: Les entitats socials d’Església són organitzacions amb una gran capacitat per mobilitzar la seva àmplia base social. No obstant això, l’actual escenari les obliga a generar noves i més complicitats amb l’entorn i avançar en la transparència i rendició de comptes per guanyar la confiança de la societat i ampliar aquesta base.
  • Participació interna: La promoció de la persona és la raó de ser d’aquestes organitzacions, un treball que requereix promoure valors com la responsabilitat, la proactivitat i la democràcia tant entre les persones beneficiàries com en els equips de treball. En un moment on la societat reclama major participació, és important que aquestes entitats sigui un referent i estableixin canals i mecanismes de participació que ajudin a implicar la base social.
  • Desenvolupament social i personal dels equips de treball: La cura de les persones i la cerca del seu creixement personal forma part de l’ADN de les entitats socials d’Església, també dels equips de treball. No obstant, l’augment de l’activitat i la professionalització d’una part d’aquestes entitats ha anat diluint aquest element, així com transmissió de la identitat cristiana. Per no perdre aquesta essència, les entitats han de vetllar per a que els equips coneguin els valors i estil de l’organització i acompanyar-los per a què realitzin una intervenció adient a la persona destinatària i a la manera de fer de la institució.
  • Incidència i transformació social: La promoció i l’alliberament de les persones vulnerables es la raó de ser de les entitats socials d’Església. Aquest treball, però, no s’hauria de limitar a l’atenció directa. De fet, les entitats consideren que han de guanyar presència pública per sensibilitzar  i denunciar – des de la identitat cristiana – la situació que pateixen aquestes persones i les causes que porten a l’exclusió social.
  • Desenvolupament comunitari des d’un treball col·laboratiu: L’acció social d’aquestes organitzacions parteix de la comunitat. Es tracta d’un servei de proximitat que permet conèixer les necessitats del territori i relacionar-se amb els agents socials per donar resposta adient a la persona. No obstant, el context actual les està portant a redefinir aquesta intervenció comunitària i el tipus de treball col·laboratiu que desenvolupen amb els agents de l’entorn. En aquest sentit, els discursos sobre la necessitat d’avançar en el treball col·laboratiu per fer front a alguns dels reptes que han d’afrontar són constant en tot el territori català.
  • Apoderament i creixement personal dels destinataris de l’acció: La intervenció social que realitzen les entitats socials d’Església té una sèries d’efectes en les persones, com és millorar la qualitat de vida i apoderar-les per promoure canvis en les seves trajectòries vitals. Però, sense l’existència de mecanismes que permetin avaluar l’efectivitat i impacte de les metodologies d’intervenció desenvolupades –així com espais de reflexió sobre la praxis- és difícil visualitzar la contribució d’aquestes organitzacions a la societat catalana.

Aquests són una mostra dels molts i diversos reptes que recull la publicació per enfortir la contribució que actualment realitzen les entitats socials d’Església. Uns reptes que cal encarar-los amb reflexió, pas ferm i amb la complicitat activa de totes les organitzacions.

Marina Aguilar
Tècnica de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada