divendres, 17 d’octubre de 2014

Dia Internacional per a l'erradicació de la pobresa

Darrerament en els diaris es comença a parlar d’una minsa recuperació en els quadres macroeconòmics dels països europeus. Es fan revisions  a l’alça del creixement del PIB d'aquests països i, amb un èmfasi que té molt de voluntarisme en el cas d’Espanya, es parla de recuperació, de generació de llocs de treball nets, etc.. No obstant, aquesta recuperació costa que es tradueixi en millores de les condicions de vida de la població, molt especialment perquè tot i les notícies que apunten en la millora de l’economia, segons dades del EPA la xifra total d’aturats en el primer trimestre del 2014 era de 4.814.435 persones, un dels índexs més alts del món, totalment anòmala en el cas d’una economia de la dimensió espanyola. 

Molt especialment per les conseqüències d’aquests índexs d’atur, la crisi econòmica ha deixat al seu pas un impacte estructural de primer ordre en tant que ha destruït al seu pas estalvis, llocs de feina que aportaven ingressos i identitats socials a les persones, ha provocat milers de desnonaments a famílies sense ingressos- 768.800 famílies al conjunt de l’Estat espanyol segons l’INE-  que no han pogut fer front a la seva hipoteca (només entre gener i juny del 2014 s’han executat  18.749 processos de desnonaments) i un escenari social que si no ha esclatat de manera incontrolada és pel paper que tenen en la nostra societat la família, la xarxa comunitària i les organitzacions no lucratives que, a peu de carrer, han estat testimonis del canvi de fisonomia de les nostres ciutats. 


Fa uns anys, el sociòleg Ulrich Beck ens parlava de la societat de risc com un retorn de la incertesa, un risc com a reconeixement de l'impredictible i de les amenaces de la societat industrial on els riscos socials, polítics, econòmics i industrials tendeixen cada vegada més a escapar a les institucions de control i protecció de la societat industrial, on tant pel debilitament de les institucions com de l’estat de benestar, la vida de les persones era més vulnerable. El dia Internacional de la Pobresa, més enllà de l’oportunitat per sensibilitzar-nos i reflexionar sobre aquest fet, ha de servir al nostre parer per dos qüestions:


En primer terme,  per denunciar, seguint al sociòleg francès Robert Castel i la seva teoria sobre les tres zones de l’exclusió social, que la zona de cohesió i integració s’ha fet amb el temps cada vegada més estreta, eixamplant-se de manera alarmant la zona de vulnerabilitat (més inestable, fràgil i vulnerable a nivell laboral, social i depenent de vincles com els familiars i informals). Tots estem en risc, una certesa que una capa més o menys rellevant de la classe mitjana de Catalunya ha pogut constatar en diferent grau. 


La segona, que la pobresa és quelcom polititzable que es pot abordar políticament. És a dir, inclús en un context on el poder polític dels estats s’ha vist formalment mermat pel poder econòmic i dels mercats internacionals, els estats tenen molt marge de maniobra per establir polítiques destinades a la protecció i promoció de les persones. Alguns diran que no hi hauran recursos i tal vegada serà el moment de recordar nacionalitzacions com la de la banca (60.000 milions d’euros de cost sense tenir en consideració els interessos del préstec!), el rescat de les autopistes de Madrid o el recent cas del desmantellament de Castor, que pot significar un cost de 4.500 milions d’euros als contribuïdors directament en la seva factura... 

Inclús partint de la base que s’han de poder evitar col·lapses en el sistema a fi d’evitar un mal encara pitjor, el que no es pot acceptar és un principi tant elemental com que la vida de les persones (la nostra gent gran, els nostres infants, l’educació que ens dotem) no ocupin un lloc central en la prioritat de les polítiques d’un país. Primer de tot, les persones..  És hora, per tant, de saber on està la centralitat de la política, si en una inversió social que aporti cohesió, formació i benestar general que afavoreixi el ple desenvolupament de les persones o un model social públic que deixa a algunes capes de població desprotegides. En fi, no només a títol individual sinó també col•lectiu, no es poden servir dos senyors alhora.
 

Jonatan Sánchez Rico
Responsable de projectes de Programes Educatius de la Fundació Pere Tarrés.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada