dimecres, 30 de setembre de 2015

L’Empoderament des del Treball Social

Fa uns dies vaig tornar a veure per enèsima vegada el curtmetratge “El circ de les papallones” (The Butterfly Circus, 2009) de Joshua Weigel. Si no el coneixeu us el recomano: és fàcilment accessible des d’Internet i us asseguro que no us deixarà indiferents. I és que té la capacitat extraordinària de fer que els espectadors ens sentim reflectits en algun dels personatges i en tots alhora.

El motiu de veure de nou el curt era per compartir-lo amb els estudiants de Treball Social i treballar alguns dels principis que regeixen l’acció social. És apassionant veure com l’alumnat, després de recuperar-se de l’emoció, connecta ràpidament amb els valors que es mostren i integren al seu vocabulari, de forma natural, els conceptes tècnics des d’una nova dimensió, la d’una realitat aplicable.

Si hi ha un terme que es copsa amb especial atenció és el d’empoderament, la capacitat d’ajudar  les persones a prendre consciència de la seva situació i a desitjar i a realitzar canvis a través de les seves capacitats. L’empoderament és un camí que cal recórrer amb els propis peus i que requereix temps. La mirada de qui acompanya en aquest camí (el/la Treballador/a Social en el nostre cas) és neta de prejudicis, amb un radar que veu capacitats i amb una particular capacitat per a l’optimisme realista.

En aquest camí es palpa la confiança i l’encoratjament. Fixeu-vos quantes vegades es pronuncia el verb “poder” (tu pots!)  a la pel·lícula. Però també podem sentir els silencis, aquells que donen respir a la persona i li permeten reflexionar. De vegades, als i les professionals ens costa frenar l’impuls d’omplir silencis amb paraules. El silenci permet ordenar, meditar, digerir, organitzar-se, imaginar, presentar-se, representar-se... És un respecte a l’altre, a les seves necessitats. Quan pujo una escala, de tant en tant, necessito un respir entre planta i planta, aturar-me, respirar fons, comprovar com he avançat i continuar endavant. Agraeixo que qui m’acompanya em permeti alenar mentre amb la mirada em continua transmetent fe en les meves capacitats.

Fa temps vaig conèixer la Júlia en un moment de la seva vida on se sentia totalment derrotada, al fons d’un profund pou al qual l’havia conduït la seva parella. Amb ajuda de les professionals va conèixer els seus drets i va poder retrobar-se amb afecte amb ella mateixa i mirar-se amb ulls nous i benèvols. Però encara la pressió externa (familiar i social) era massa gran per a fer el pas de trencar la relació. Va decidir continuar amb el seu marit i deixar de venir al Servei. Ho vam respectar. Al cap de dos anys vaig coincidir amb ella, per casualitat, al carrer. Després d’una enorme abraçada em va dir que ja no vivia amb ell, que ara era i se sentia lliure, digna, capaç. Em donava emocionada les gràcies. Em vaig quedar amb les emocions i li vaig retornar l’agraïment fent de mirall, per a que posés valor al seu esforç i es donés les gràcies a ella mateixa.

De vegades s’associa la professió de Treball Social amb la gestió de documentació i ajuts econòmics. I és cert que una part de la nostra feina ho és, però la professió és molt més que això. El nostre dia a dia té molt més a veure amb aquest procés d’acompanyament i empoderament a les persones. Si us sentiu temptats a estudiar Treball Social, no ho dubteu: acompanyar en la metamorfosi de les papallones donarà un sentit valuós a la vostra vida!


Esther Álvarez i López  
Treballadora Social i Doctora en Psicologia.
Professora de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés (URL).

1 comentari:

  1. Moltes gràcies! M'ha fet pensar en el valor de la meva tasca de cada dia.

    ResponElimina