dijous, 1 d’octubre de 2015

Jo quan sigui vell.... vull ser...

Des de ben petits en ensenyen a mirar endavant, cap al futur, cap als dies que vindran. Mentre estem a primària mirem amb admiració al germà gran que ja és a l'institut, aquest pensa en la universitat i el que vol ser quan sigui gran, l'universitari somia en el dia en que acabarà els seus estudis i es podrà independitzar, i el que ho aconsegueix continua fent plans de futur..... al llarg de la nostra vida passem per diferents etapes i, des del present, projectem cap al futur la nostra vida en una altre moment del cicle vital. Però arriba un moment en que aquest somni constant s’atura, hi ha moments que formaran part de la nostra vida per als que no ens haurem preparat. El projecte vital de molts de nosaltres s’atura en els anys posteriors a la jubilació, uns anys en els que augurem tenir, encara, la suficient independència i autonomia per poder fer el que ens quedi pendent al sac de somnis no viscuts. Però, què hi ha després d’aquell viatge que sempre havíem desitjat fer, després d’aprendre a tocar un instrument, després d’assaborir el que implica dedicar més temps a aquells que estimen, després de les preses del dia a dia..... hi ha la vellesa, un nou moment que rarament varem planificar ni somiar quan ens faltava part del camí per arribar-hi. Qui de nosaltres pensa en la seva vellesa? En que farà? En com envellirà? En quin serà el seu full de ruta?

Som víctimes de la gerontofòbia, una por irracional cap a la vellesa, la dels altres i la nostra mateixa que vindrà. La nostra actitud vers aquet període de la vida ens delata.

Sabem que l’esperança de vida augmenta any rere any, les dades confirmen que després de la jubilació tenim actualment de mitjana d’uns 20 per davant, i les previsions apunten a que aviat seran 25, 30... volem viure’ls sense rumb? Sense haver planificat com fer-ho? Sense projectar-hi els nostres somnis?

El nostre projecte de vida canvia al llarg dels anys, anem esborrant les fites aconseguides i canviant les que, per diferents motius, volem modificar; però volem viure dues o tres dècades sense full de ruta?    

Cal dignificar aquesta etapa del cicle vital, entendre l’envelliment com un procés d’oportunitats, tot i que es mesurin amb un barem diferent al que ens hem aferrat malgrat l’evidència de la caducitat. Envellirem segons haurem viscut, per tant, cal construir la nostra vellesa des del present cap al futur.
Mirem endavant, sense por, amb il•lusió, amb el nostre full de ruta a les mans, i assumint la gran oportunitat que es viure i gaudir, independentment de la nostra edat!!

Montserrat Lacalle 
Directora del Diploma d’Especialització universitària en Gestió de Residències i altres Serveis per a Gent Gran de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada