dilluns, 23 de novembre de 2015

Educació emocional: quan el càstig no és la solució

Ser educador/a és apassionant: acompanyem infants i joves en el procés de descobriment d’un mateix i del món. La rellevància d’aquesta tasca convida a plantejar de quina forma connectem i ens relacionem amb petits i joves. Preguntar-se on fixem l’atenció quan observem pot ser un bon punt de partida per revisar l’ús del càstig en la intervenció educativa.

Els educadors/es percebem, amb més o menys facilitat, les conductes dels infants i joves. Un nen que crida i agredeix al pati, una noia que no participa en una activitat, un grup de petits que ha recollit el material de l’aula, un grup de grans que es queixa del tracte dels monitors/es... Aquesta valoració necessària, però parcial, només recull informació visible, sense tenir present d’on parteixen aquestes conductes. En funció del judici que realitzem sobre aquestes conductes (i de les emocions que ens acompanyen durant aquest procés), apliquem el càstig com a mesura per modificar i/o canviar aquestes conductes. Amb quin sentit utilitzem el càstig? L’aplicació d’un reforç és un mitjà per reduir probabilitats de repetició de la conducta o és una forma de fer compensar a l’infant el seu comportament disruptiu? Interrogants com aquests conviden a plantejar el sentit de la intervenció de l’educador/a.

Si aprofundim en la qüestió, cal constatar que observar exclusivament les conductes dels infants i joves comporta que les nostres valoracions i intervencions siguin parcials, ja que no atenen les necessitats reals. Cal, doncs, una mirada més amplia per part dels educadors/es. Ampliar la mirada ens permet identificar les emocions i pensaments que han mogut un infant o un grup cap a un comportament. Una mirada que connecta els ulls amb el cor permet captar que el nen que crida potser ho fa perquè sent ràbia de com el tracta un company; la noia no participa perquè potser està capficada en un tema personal que li fa sentir tristesa; el grup de petits potser vol fer visible la seva gratitud cap els monitors recollint la sala; i que la queixa dels adolescents és possible que sigui una demanda de confiança i de reconeixement. Ser conscients d’aquests aspectes ens ajuda a comprendre el que passa i adequar la nostra resposta. Amb aquesta informació més elaborada, realment l’infant necessita el càstig?

Aprofitar l’oportunitat de recollir informació menys visible, però de vital rellevància, permet donar una resposta educativa adequada i responsable. I és d’aquesta manera quan l’educador/a pot substituir un càstig per treballar la conducta per un acompanyament a les emocions o les creences que s’amaguen sota aquest comportament. I aquesta és una elecció de l’educador/a.

En definitiva, una de les alternatives al càstig comença pel propi educador/a. Ampliar la mirada és anar més enllà del FER, per captar emocions i creences que ens mouen cap a una conducta. És descobrir el SENTIR i el PENSAR d’un mateix i dels altres. Ser conscient de la pròpia mirada és el primer pas per ampliar-la, si ens cal. Ja ens avisa el Petit Príncep...“No es veu bé més que amb el cor; allò essencial és invisible per als ulls”. Així doncs, incloguem el cor en la nostra mirada educativa.

Carles Porrini Cubells
Professor d'Educació en el Lleure de la Fundació Pere Tarrés

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada