diumenge, 1 de maig de 2016

Treballadors pobres: exclusió social dins del mercat de treball



El sistema financer mou el món. Aquesta afirmació s’ha mostrat més certa i amb tota la seva cruesa des de la crisi econòmica iniciada entorn el 2007 al nostre país. La lògica de benefici màxim permanent passa per damunt les persones i els seus drets: habitatge, treball, salut, ensenyament...


La solidaritat ha de venir de persones conscienciades i dels iguals que són els més propers i amb els que es reparteix l’insuficient pressupost de serveis socials. Perquè la lògica financera es mantingui és imprescindible contenir l’endeutament i amb ell la despesa pública, els salaris per fer competitives les empreses, destinar recursos a salvar la banca i ser estrictes amb els incompliments amb aquesta. 


Les direccions d’àrees públiques, fins i tot els màxims governants de les administracions properes, les direccions de moltes empreses amb lògiques al servei de la borsa i el capital queden atrapats amb els mateixos criteris de maximització del valor financer. L’egoisme, l’avarícia, combinats amb el poder econòmic motiven unes decisions on la persona importa ben poc quan l’objectiu és el benefici sense límits. 

Tenir feina no significa evitar l'exclusió social


En aquest article voldríem deturar-nos en una de les conseqüències d’aquestes crisis sistèmiques: l’exclusió social dins del mercat de treball. Podem analitzar les estadístiques: 10% de la població ocupada amb un salari per sota del mínim interprofessional (648€/mes) i fins el 30% de la població ocupada per sota dels 972 euros que es correspondria al 60% del salari mig, per tant sota el llindar de la pobresa. En ser termes relatius i estadístiques mitjanes de l’Institut Nacional d’Estadística podem fer-hi consideracions diverses però la idea és que hi ha milions de treballadors que viuen exclusivament del seu salari i si d’aquests en depenen familiars i cobren aquest mini salari és obvi que es troben en situació de pobresa. 


Tinc ben present un familiar que m’explicava com el salari li arribava al dia 5 de cada mes, un cop pagats els compromisos d’habitatge així com domiciliacions bancàries i tarja de crèdit que destinava exclusivament a alimentació i qüestions de primera necessitat. A partir d’aquí, espavila “buscant-te la vida” amb treballs als vespres, caps de setmana, en l’economia submergida, acceptant que tercers se n’aprofitin de les seves carències. 

Una nova classe social: el precariat


El model neoliberal global ha fet emergir una nova classe social, el precariat, segons definició de diversos sociòlegs referida a aquelles persones d’arreu del món que viuen en la precarietat laboral, que suposa una aclaparadora incertesa vital. Persones amb salaris insuficients però també amb condicions laborals abusives, i amb la incertesa permanent pel que fa a la durada dels contractes.  Es fa difícil d’imaginar l’angoixa permanent si s’ha de fer front a una eventualitat, com atendràs les necessitats personals i de la família la propera setmana o quin avenir t’espera si no estàs cotitzant per a una jubilació digna. I ja ens poden parlar de creixement de l’economia: l’informe Foessa sobre “Empleo precario y protección social” deixa ben clar que, per a què les taxes de creixement econòmic resultin reduccions de la pobresa, és necessari que les rendes de les llars ubicades a la cua inferior de la distribució augmentin més que la resta de les llars. “No podem fiar” el viure amb dignitat a increments superiors al 2% del PIB!


La gravetat de la situació d’aquest “precariat” ha d’esperonar la nostra consciència social i especialment des del marc en què ens reunim, la professionalitat del nostre treball.

És fonamental tenir clares les causes, fer-ne denúncia sempre que estigui al nostre abast, militar en la política que creguem pot millorar aquestes situacions, però per damunt de tot hem de ser eficaços i responsables en la nostra professió. 


La promoció de la persona, la formació tècnica i l’acompanyament educatiu ha de servir per donar-li recursos que li permetin mantenir l’equilibri emocional a la vegada de no perdre l’interès per la superació professional. I no perdre’l de forma continua, encomanant si és possible esperit emprenedor i una actitud de superació que permeti sortir del pou en què molts es troben. Tot un repte per a un col·lectiu professional, els treballadors i educadors socials, sovint no prou ben considerat i que tenen una responsabilitat gran en la vida de moltes persones. 

Josep Oriol Pujol i Humet
Director general de la Fundació Pere Tarrés

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada