dijous, 30 de juny de 2016

Plans de joventut: una experiència per a la participació en els municipis petits

Al llarg dels darrers anys, el departament de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés ha realitzat nombrosos plans de joventut arreu de Catalunya. De manera especial, el treball de diagnosi ha permès identificar certes tendències que apareixen de manera recorrent als municipis de l’interior que estan caracteritzats per una feble densitat demogràfica, de serveis i d’equipaments. Així, si bé la realitat del territori és irreductiblement plural i canviant, a la majoria de pobles estudiats es detecten dues grans qüestions.

Els i les joves manquen d’espais de trobada per a relacionar-se entre ells. Pel nombre de vegades que ha estat recollida i la intensitat amb què és expressada, aquesta és indubtablement una de les necessitats estrella del jovent que resideix a molts pobles d’àmbit semi-rural. Tanmateix, no sembla que aquesta necessitat estigui tan relacionada amb una mancança d’espais físics de trobada com més aviat amb l’expressió d’un desig d’ampliació de les pròpies oportunitats de socialització. De fet, durant els processos participatius que han estat duts a terme, s’han identificat un conjunt d’elements que enforteixen i articulen aquesta diagnosi. Entre ells, la importància de poder disposar d’una entitat juvenil que dinamitzi la vida cultural del municipi i que hi atregui els joves dels pobles del voltant; la necessitat que les institucions públiques acompanyin les iniciatives del món associatiu a l’hora d’impulsar activitats de lleure educatiu pels joves; o la petició, per part dels més joves, d’ampliar les xarxes de transport públic per tal de poder accedir a les festes que s’organitzen als municipis veïns. De fet, es detecta que la vertebració dels espais de trobada permet un enfortiment de la cohesió i de l’arrelament dels joves al territori. Al temps de les xarxes socials pot semblar contra-intuïtiu, però sembla que els joves dels pobles estudiats desitgen principalment tenir més oportunitats de contacte amb els nois i noies de la seva edat.


Els plans de joventut que s’han articulat a partir de processos participatius han contribuït al naixement o a l’enfortiment d’associacions juvenils d’àmbit local. De fet, els processos d’elaboració dels plans de joventut són experiències pràctiques de ciutadania a nivell local. En llurs versions més reeixides, estimulen els joves a participar de les sessions grupals de diagnosi i de disseny i els mostren la necessitat de controlar-ne la implementació al llarg del temps. Aquestes petites escoles de democràcia participativa permeten que un grup de joves es trobi per reflexionar i discutir sobre les qüestions que l’afecten de manera col·lectiva i que acabi concebent-ne respostes. Aquest procés de deliberació tendeix a enfortir els lligams entre els joves que hi participen i de vegades acaba desembocant en el (re)naixement d’una entitat o coordinadora de joves del municipi. Evidentment, no tots els plans locals de joventut es duen a terme de manera participativa i alguns acaben ocupant merament l’espai de mig calaix. Nogensmenys, l’experiència mostra que una bona experiència participativa permet enfortir el teixit associatiu municipal i dinamitzar-ne la vida cultural.

La Fundació Pere Tarrés està plenament convençuda de la necessitat de promoure espais de trobada participatius que permetin educar i apoderar els joves, fomentant-ne tant l’arrelament al territori com el desenvolupament d’un ampli ventall d’oportunitats. 

L’experiència de la Fundació en els àmbits d’intervenció, formació i recerca sobre joventut aporten l’expertesa necessària a aquest convenciment.

Marina Basco i Gabriel Casellato
Departament de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés


dijous, 23 de juny de 2016

Carta a un monitor

El novel·lista, assagista, dramaturg, filòsof i periodista francès Albert Camús no va tenir una infància fàcil. El seu pare va morir quan ell tenia un any, i la seva mare sorda i analfabeta, el va criar amb el suport de l’àvia en un context molt vulnerable. Qui hagués donat un euro per aquell infant? Amb tot després, passats més de 40 anys, va obtenir el guardó literari de més prestigi, el premi Nobel.

Passat el lliurament, ell escriu  aquesta carta al seu mestre. Podem substituir professor per educador o per monitor/a. De molt no ens equivocaríem.

A l’estiu, que ja és a tocar, a la Fundació Pere Tarrés tindrem un període especialment intens de formació d’educadors en el lleure. I seguirem oferint valors humanistes als nostres monitors/es, i alimentant la importància de la relació educativa i l’afecte amb els infants.

De la carta vull compartir amb vosaltres algunes reflexions: 


1.    Cada persona, té un immens potencial, té talent, i hem de contribuir al seu desenvolupament. (Recordeu el petit Camus i la seva situació personal totalment adversa, però va trobar el suport necessari). Des de l’humanisme cristià afirmem que cada persona és única, irrepetible, a imatge de Déu. 

2.    Per a educar necessitem totes les dimensions de la persona:

a.    El cap = coneixements.

b.    El cor = emocions, els vincles amb les persones (monitors).

c.    L’ànima, la interioritat. I preguntar pel sentit, com Camus va fer durant molts anys, tot i que les respostes que donem no són les mateixes.

3.    Educar és ser pacient. Després de molts anys, Camus escriu al seu mestre. Ha de trobar el moment. Es com una petita llavor, que va creixent i dóna fruit abundós en molts casos.

4.    Requereix esforç, personal i dels acompanyants.

5.    I sobretot, cal testimoniatge i exemplaritat, dels educadors sens dubte, amb les limitacions que tots tenim.

Des de la Fundació Pere Tarrés, seguirem oferint aquestes oportunitats i conreant aquests valors en els educadors en el lleure i en els infants!



Rafael Ruiz de Gauna
Director de Formació, Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés

divendres, 17 de juny de 2016

4 claus per promoure un envelliment actiu per a tothom

Es defineix l’envelliment actiu com el procés d’optimització de les oportunitats de salut, aprenentatge, participació i seguretat per tal d’aconseguir una millora de la qualitat de vida a mesura que les persones envelleixen (Faber, 2015). Durant el 2012, en el context de l’Any Europeu de les Relacions Intergeneracionals i l’Envelliment Actiu, es va voler donar impuls a la reflexió, l’intercanvi de coneixements i el desenvolupament de programes alineats amb l’envelliment actiu.

Passats uns anys, podem dir que són cada vegada més les administracions públiques i organitzacions que van incorporant la idea de l’envelliment actiu en el seu discurs i activitat. Tanmateix, i malgrat tractar-se d’un concepte molt ampli, és evident que en determinats àmbits d’actuació hi ha hagut més receptivitat envers el paradigma i que, en canvi, en d’altres, l’envelliment actiu segueix sent un enfocament inexplorat. Alhora, determinades visions de l’envelliment actiu s’han imposat amb més èxit que d’altres. Tot plegat té conseqüències en les possibilitats efectives i reals de promoure l’envelliment actiu.

Des del departament de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés, ens hem fet la pregunta següent: quins són els reptes existents en la nostra societat a l’hora de promoure l’envelliment actiu? Els experts de l’àmbit ens han ajudat a respondre-la, en el marc d’una recerca realitzada conjuntament amb la Fundació Cuberes-Donlo. Tot seguit n’esmentem algunes claus:

1) Ampliar el target: no són només les persones grans

Entenent l’envelliment com un procés que té lloc al llarg de la vida, les accions per promoure un envelliment actiu no han de limitar-se només al tram final de la vida. Al contrari: només optimitzant les oportunitats de salut, aprenentatge, participació i seguretat al llarg del cicle vital es podrà gaudir d’una bona qualitat de vida durant la vellesa.

2) Posar el focus en l’autonomia

En parlar d’envelliment actiu, la noció d’activitat ha quedat sovint lligada a la idea d’estar físicament actiu o de “fer moltes coses”. Una de les conseqüències que ha tingut això ha estat l’exclusió de totes aquelles persones que no gaudeixin de plenes capacitats funcionals de tot allò que està sota el paraigua de l’envelliment actiu.

Tanmateix, la idea d’activitat fa referència també a la implicació significativa en la vida familiar i social, i està vinculada al desenvolupament de les pròpies capacitats, al fet de sentir-se bé en la vida present i al fet de ser responsable de la pròpia vida. Per tant, no ha de ser tant important quines o quantes activitats duu a terme una persona, sinó si és autònoma per decidir com vol viure la seva vida, també en l’etapa de vellesa i en cas de trobar-se en una situació de dependència.

3) Trencar els estereotips associats a les persones grans


Si les persones grans es troben en un entorn en què no es valoren les seves capacitats i on es limiten les seves expectatives, difícilment podran gaudir d’una bona qualitat de vida. A més, aquestes representacions socials també influeixen a les generacions més joves en la manera com encaren el seu futur i, per tant, en les condicions amb les quals s’enfrontaran  a la vellesa. Cal trencar, doncs, amb uns estereotips limitants.

4) Anticipar-se davant d’una societat canviant

Com sempre que cal fer front a reptes complexos, anticipar-se és una clau per a l’èxit. Així, les properes generacions de persones grans estaran marcades per una gran diversitat cultural i lingüística, i cal preveure els mecanismes per tal que aquestes persones també puguin envellir activament. A més, totes les generacions hauran d’anar-se adaptant a les noves formes de relació amb l’entorn que es van generant en una societat on cada cop més les oportunitats passen pel món digital.

Núria Comas
Investigadora social al departament de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés






dimecres, 15 de juny de 2016

Els centres oberts, recursos preventius necessaris

En els darrers anys està començant a agafar importància la situació de salut mental i emocional dels infants, cosa que fins ara havia passat molt desapercebuda. Hem de tenir en compte que aquest tema no és nou, però en els darrers cinc anys s'ha percebut un increment important de casos, moltes vegades condicionats pel mateix entorn social, econòmic, cultural, etc.

Per una banda, hem de poder afrontar amb tota garantia l'atenció i l'acompanyament als infants, i les seves famílies, afectades de problemàtiques mentals severes i, sovint, complexes, que es detecten en una edat prematura i que acompanyaran a la persona al llarg de la seva vida. En aquests casos, la dificultat més greu no és la malaltia en sí mateixa, sinó la solitud i l'abandonament que pateix el menor i el seu entorn més immediat, la família.


Per altra banda, s'ha de detectar i donar resposta a la situació de vulnerabilitat que viuen els infants pel fet d'haver d'afrontar situacions tant estressants en moments vitals molt prematurs que els superen de tal manera que acaben desembocant en una greu afectació en la seva salut mental o emocional. No hi ha cap dubte, i les entitats que estem acompanyant als infants en el seu procés de creixement i maduresa en podem donar constància, de que les situacions de pobresa i vulnerabilitat que estàn patint molts menors del nostre entorn més immediat arrel de la crisi econòmica i social dels darrers anys estan afectant molt negativament en la seva salut física, però també psíquica i emocional. Les pors, les angoixes, les preocupacions per saber si avui o demà seran desnonats, què podran dinar o sopar, no poder anar de colònies amb els seus companys d'escola perquè no les poden pagar, no poder fer els treballs escolars amb ordinador perquè no en tenen o perquè no tenen accés a internet... desestabilitzen als menors i als seus pares i mares.


La prevenció és fonamental per a garantir una bona qualitat de vida i un futur esperançador. Amb poques inversions, donant per suposat que gastar diners en els infants no és una despesa sinó una inversió de present i de futur, es poden aconseguir moltes millores immediates i es poden evitar molts mals posteriors. Les cures pal·liatives són necessàries quan no hi ha més remei, però es poden evitar moltes actuacions finalistes si, prèviament, s'han planificat i implementat unes polítiques preventives adients i una inversió econòmica que estalviarà molta despesa de futur.



Entenem que des dels centres oberts i socioeducatius d'atenció als infants podem fer una bona feina en aquest sentit i complementària de la tasca que poden realitzar altres agents socialitzadors (família, escola, esplais, associacions, grups esportius, etc). El contacte diari amb els infants ens permet, per una banda, planificar activitats i projectes preventius que permetin el desenvolupament integral dels infants, sentint-se integrats en la societat i sent protagonistes de la seva pròpia vida en totes les seves dimensions. Però, per altra, també ens permet detectar situacions d'inseguretat personal, ansietat, depressió i sensació de descontrol o, fins i tot, problemàtiques més complexes que es treballaran de manera coordinada amb altres centres especialitzats i amb la família, donant una resposta individualitzada als menors, per tal d'ajudar a cadascú d'ells a fer front a la seva realitat.





Jordi Balot
Director de la Fundació Joan Salvador Gavina, centre adherit a la Xarxa de Centres Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés

divendres, 10 de juny de 2016

Soy educador social

Hay situaciones profesionalmente emocionantes que sólo te pasan si trabajas de educador social.
Trabajar acompañando personas en procesos personales o colectivos es el estado permanente de una profesión como ésta. Ciertamente, son situaciones que diariamente te enfrentan ante la complejidad del ser humano y del contexto social. Pero a la vez, te lleva a una situación de satisfacción personal importante.

Esta no es una profesión para grandes impacientes. Pero a la vez, trabajar de educador social me ha ayudado a medir el tiempo de diferente manera, a saber contemplar los diferentes ritmos que nos ofrece la diversidad humana y, sobre todo, a respetarlos. Para los procesos aparentemente más sencillos este respecto es básico para que el protagonista siempre sea la persona a la que dedicas tu profesión.

El vínculo permanente con personas como herramienta de trabajo no lo tienen todos los oficios. Y menos, con el nivel de intensidad que requiere éste. Puedes  ser más o menos torpe en las relaciones con tus conocidos, pero a la hora de trabajar de educador o educadora social, desde que entras por la puerta del trabajo vas a tener que gestionar inevitablemente vínculos con personas.

Y no es de extrañar que el tema del vínculo sea una cuestión esencial en nuestro trabajo,  puesto que estar al lado de alguien para apoyarle en el proceso de toma de decisiones requiere de su permiso para que puedas compartir con él o ella ese espacio íntimo que se genera en esos momentos. No es nada fácil saber encontrar el equilibrio entre permanecer al lado de alguien para acompañar esos pequeños procesos de la vida diaria sin influir en la decisión pero sí en el proceso que la genera . Que sea su propia decisión es importante, así que podemos estar en el cómo lo hace y mantener la distancia justa en el contenido de la decisión pudiendo, lógicamente, sugerir, ofrecer alternativas, posibilidades, etc. No es nada fácil encontrar esa justa medida, pero  este tipo de cuestiones de fondo  hacen de esta profesión una posibilidad de dedicación personal extremadamente emocionante.

Trabajamos desde la vulnerabilidad, que por supuesto no siempre es sinónimo de pobreza económica. La exclusión viene dada por diferentes circunstancias y algunas pueden tener que ver con la invisibilidad de las circunstancias que envuelven a un colectivo de personas, la indefensión social por las que se ven impuestas, la vulneración continua de derechos en las que se ven sometidas o la imposibilidad de poder alzar sus puntos de vista con voz propia.

Pero sobre todo, trabajamos desde el descubrimiento de las posibilidades que tiene cada persona de poder decidir sobre sí mismo y tener una vida con la máxima satisfacción posible. Y más que la gratitud del profesional por descubrirla, que también es importante, son muy valiosos aquellos momentos en los que las personas con las que trabajamos descubren su potencial, a veces escondido por una sociedad que rechaza sistemáticamente las maneras de funcionar diferentes.

El trabajo de un educador o educadora social se mueve generalmente en espacios de alta complejidad debido a que compartimos situaciones de intimidad de esas personas. En un gran número de ocasiones, además, nuestro espacio laboral es un lugar tan extremadamente íntimo para la otra persona como es su propia casa, el lugar donde vive, su habitación. Y trabajar donde las otras personas viven multiplica la diversidad de variables que tenemos que tener en cuenta en nuestra práctica profesional.

Sin esconder la dureza mental e incluso, en ocasiones, física de la profesión, el retorno personal que comporta ejercer de educador social hace de ésta actividad laboral  una posibilidad que merece mucho la pena. Supone el ejercicio de mirar el mundo, nuestro entorno y nuestras calles de formas diferentes y, además, supone una posibilidad de mejora de nuestro entorno y de las personas de nuestro pueblo o ciudad.

No es una profesión fácil de ejercer, pero supone una revisión personal constante que lo convierten en un oficio especial y, desde luego, intenso.

Óscar Martínez-Rivera
Profesor de la Facultad de Educación Social y Trabajo Social Pere Tarrés - URL