dimarts, 27 de desembre de 2016

Senyals d’alarma en l’escriptura infantil i juvenil

Diu la dita, que La vellesa no és sinònim de saviesa i tanmateix podríem dir que La maduresa no és sinònim de creixement uniforme en tots els aspectes. Aquest fet és normal i fisiològicament habitual, encara que ens costi acceptar que el nostre fill no sigui un crack en tot el que es proposa, fa, desitja i pensa; però el nen per créixer necessita d’un entorn familiar, afectiu, social, respectuós i protector, que li estimi tal com és i li faciliti pau, seguretat, alimentació, habitatge, higiene, salut, formació i educació; i com que, no sempre, aquest plantejament -que conformen Els drets del nen- es compleix, el nen sobreviu i camina coix o bé de recursos intel·lectuals, motrius, socials o bé, en el pitjor dels casos, afectius.

Sabem que el nen que no parla, dóna puntades, s’amaga, llença coses, plora, etc., però també es pot expressar amb un traç tan fort que trenca el paper o tan dèbil que no es llegeix; a vegades l’alumne omple tot l’espai de la pàgina, sense respectar els marges o bé només ocupa una part del full.

Tot això són senyals o balises d’alarma escripturals que tenen un valor interpretatiu relacionat amb algun aspecte de la personalitat.

Aquests trets que ens criden l’atenció poden referir-se a: l’ocupació de l’espai, el traç, el moviment, la grandària, la direcció de les línies, la inclinació de les lletres, la cohesió i la forma.

Referent a l’ocupació de la pàgina, podem trobar escrits extremadament polits, perfectes, rígids en la col·locació de paraules, en els marges o bé en la línia de base. Aquesta rigidesa ens parla del desig del nen -gairebé obsessiu- de fer bé les coses, d’agradar als adults o d’amagar una feblesa o una por; aquest nen difícilment serà flexible, espontani i natural al grup, i segurament, tindrà pocs amics.

Si l’ocupació de la pàgina és anàrquica, sense respectar marges, distàncies i mides, és a dir amb una ocupació molt lliure, denota una immaduresa motriu i un comportament rebel e impulsiu; això obre una porta per preguntar-nos perquè el nen es rebel·la, ja que hi ha moltes causes -per por, per inseguretat, per inconformitat o per abandó-.

En canvi, si la ocupació és només al mig de la pàgina com si l’escrit fos una illa enmig d’un oceà immens, aquest manuscrit revela un comportament tímid, que es mou insegur en el seu espai social i per tant pot refugiar-se amb una actitud massa introvertida. Si detectem aquest aïllament, podem esbrinar una situació familiar difícil, una manca d’adaptació al grup-classe o una incomunicació per complexos, sordesa, etc.

A més d’analitzar qüestions dels gèneres gràfics, el tècnic especialista avaluarà un aspecte fonamental: l’edat escriptural.

Què es això? De la mateixa manera que la edat que surt al nostre DNI no es correspon amb la edat metabòlica del nostre cos, l’edat de l’escriptura no sempre es correspon amb l’edat del nen o de l’adolescent.

Per assegurar-nos d’aquesta possibilitat, el tècnic passa un test gràfic estandarditzat i molt útil; l’experiència ens diu que quan el nen o l’alumne ha fixat l’evolució de la seva escriptura a una edat concreta, per exemple, als deu anys i sis mesos, aquesta data es correspon amb un fet dramàtic de la seva vida, ja sigui físic, afectiu, familiar etc. Aquesta dada ens pot ajudar a localitzar aquells moments que han marcat la vida del nen i que han deixat seqüeles.

En una ocasió vam analitzar l’escriptura d’un alumne de batxillerat; l’edat gràfica era la pròpia d’un nen de vuit anys; vam parlar amb ell i li vam preguntar què li va passar a aquest anys; va explicar que els seus pares li van canviar de col·legi a tercer de primària perquè patia “bullying”. Des de llavors el nen va tirar endavant a contra cor; la qüestió primordial era sobreviure, i el desenvolupament escriptural, era una tasca totalment secundària. Durant la primària els professors li renyien per la lletra tan dolenta i els pares estaven preocupats, però la lletra no era el problema, sinó la manifestació d’una situació que va deixar molt marcat a l’alumne.

Davant d’una escriptura que ens crida l’atenció per algun motiu, es aconsellable una anàlisi perquè  convé esbrinar què hi ha darrera. Per això, amb l’escriptura, podem aplicar la dita del llenguatge no verbal, Encara que no parlis, t’entenc.


Mireia Hernández EstebanGrafòloga consultora, perit cal·lígraf i tècnic en documentoscòpia
Docent de la Fundació Pere Tarrés

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada