dimarts, 31 de gener de 2017

Interpretació de l'article "Model de models"

En resposta a l’escrit del treballador de la Model publicat per @PZonaFranca en relació a l'article "Model de models" d'Esther Giménez-Salinas publicat al Diari Ara (28/01/2017).

Lamento la interpretació que s’ha fet de les meves paraules, que en cap cas volien atacar els funcionaris o qüestionar la tasca que realitzen. Exposava senzillament que la Model és un símbol històric d’una època passada, molt dura, fosca i poc transparent, i que encara en el present n’arrossega el pes. Però coincidim en què dels 114 anys que fa que existeix, en les últimes dècades s’ha  intentat millorar les condicions, com no podia ser d’una altra manera en un país democràtic. Tot i així, al meu entendre la model s’hauria d’haver tancat abans ja que no es correspon amb un Centre Penitenciari del segle XXI. I, certament, no era només contra la model que vaig escriure, sinó a favor d’una reflexió per les diferents alternatives a l’empresonament tradicional com a resposta al delicte. 

Esther Giménez-Salinas
Directora de la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull
Barcelona,  31 de gener de 2017

dijous, 26 de gener de 2017

L'atenció social en situacions d'urgències i emergències

La recent tragèdia de l'Hotel Rigopiano, que va ser sepultat per una allau el passat 18 de gener a Itàlia ha posat d'actualitat l'actuació dels serveis de rescats i d'emergències, que continuen buscant persones desaparegudes encara a dia d'avui. L'opinió pública és molt sensible davant d'aquests tipus de tragèdies i als professionals dels serveis d'urgències i emergències se'ls demana una resposta immediata i integral, no només mèdica i psicològica sinó també des de la dimensió social.

A Catalunya, la Llei 12/2007, d’11 octubre, de serveis socials indica en l’article 7 que són destinataris dels serveis socials especialment les persones que estiguin en alguna o algunes de les situacions següents: discapacitat física, psíquica o sensorial, malalties mentals i malalties cròniques, necessitats socials relacionades amb la manca d’habitatge o amb la desestructuració familiar i d’altres.

Entre el conjunt de situacions que assenyala la Llei volem destacar tres que plantegen característiques similars entre si i diferenciades de la resta:

  • El fet d’haver estat víctima de delictes violents, un mateix o els familiars.
  • Urgències Socials.
  • Emergències Socials per catàstrofes.
La Llei no delimita les responsabilitats, l’abast, o els recursos necessaris per a que els serveis socials facin front a aquestes situacions i en general, els serveis no compten amb experiència suficient en la intervenció social dins d’aquests àmbits, per tal de desenvolupar procediments adequats d’actuació. 

Com a conseqüència en produir-se una d’aquestes situacions els professionals de serveis socials actuen sovint, amb gran risc de col·lapse del propi servei i d’ells mateixos per l’alt estrès emocional que cal gestionar.


Aquestes realitats anteriors no permeten una programació prèvia en el sentit que són inesperades i quan esdevenen cal que siguin afrontades tenint en compte els requeriments següents:

  • Resposta immediata per tal d’alleugerir el patiment extrem de les persones afectades, disminuir l’impacte emocional i permetre l’assimilació gradual dels fets.
  • Atenció integral  que tingui en compte la cobertura de les seves necessitats bàsiques i alhora emocionals.
  • Procedimentació i protocol·lització per a garantir una atenció homogènia als afectats i evitar duplicitat e interferències entre els diferents grups operatius d’emergències: cossos policials, sanitaris, bombers, protecció civil, etc.
  • Postintervenció en el sentit de garantir que desprès de l’incident crític  les persones afectades continuen reben l’atenció necessària des dels serveis socials.
Cal sobretot que els professionals que han de gestionar aquestes situacions,  disposin d’eines i recursos suficients per a l’afrontament i una de les necessitats bàsiques és la formació especifica sobre tècniques d’intervenció, estratègies de prevenció del risc laboral i autoconeixement.

El seminari Atenció social en situacions d’urgències i emergències és una primera aproximació formativa per a la intervenció en les situacions descrites per la Llei. Si vols més informació pots inscriure't aquí.


Isabel Ferrer
Professora de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

dijous, 19 de gener de 2017

Aprendre a reparar el dany

La setmana passada vam poder llegir a la premsa que la Fiscalia ha demanat la protecció de dotze menors a Catalunya, tres d’ells encara alumnes de primària, per mirar d’aturar l’assetjament escolar que reben per part dels seus companys. Aquesta, per desgràcia, no va ser l’única notícia que ens alertava de la violència a l’escola i de les conseqüències en els infants que pateixen el bullying i/o el ciberbullying. Depressions, trastorns i intents de suïcidi, alguns consumats, apareixen periòdicament en els diaris acompanyats d’una bateria d’experts que s’esforcen per ajudar-nos a entendre el que ja molts consideren un fenomen social creixent. És ben cert que ens alarmen aquests casos i és lògic que ens demanem què passa dins l’escola, atès que sembla haver-se convertit en un espai potencialment insegur per als infants.

Tanmateix hem de recordar que l’escola és un lloc de convivència, com ho són el domicili familiar o la feina, i que en certa manera les relacions humanes no són immunes al conflicte, ben al contrari. Entre infants hi ha conflictes a l’escola, com també n’hi ha entre infants i mestres, però també entre mestres, entre docents i equip directiu i, fins i tot, entre famílies i mestres. Les combinacions són diverses i l’experiència ens diu que el conflicte entre persones que conviuen sempre pot sorgir. En el cas dels conflictes entre infants a l’escola sovint sembla que la resposta per part de la societat només pot passar o bé per l’extrem de la duresa o bé pel de la permissivitat, dificultant aquesta dicotomia que s’arribi a l’arrel del problema. El fet és que habitualment la balança s’inclina cap a un model encara molt depenent del càstig en el nostre sistema educatiu. Existeixen diversos tipus de sancions segons la gravetat, tot i que aquest tipus de mesures que pretenen regular la convivència dels centres solen arriben tard, és a dir, quan el fet ja ha passat i algú n’ha rebut les conseqüències.

Que l’educació havia de prendre’s molt seriosament la seva tasca humanitzant ja ens ho advertia el filòsof Theodor Adorno quan subratllava el pes cabdal que ha de tenir per prevenir-nos de tornar a caure en la barbàrie. Cal no confondre’ns, que el conflicte sigui natural a la convivència no significa que la reacció al conflicte sigui l’acceptació de les petites violències quotidianes. Aquest tipus de violències passen sovint desapercebudes en contextos on no es treballa de manera integral la qüestió del conflicte. La seva capacitat lesiva és alta, malgrat semblar poc importants, i produeixen profundes erosions en les relacions de grup, impedint els vincles de suport i generant climes de tolerància cap a fenòmens més complexes com el bullying. Són aquests els casos en els que ningú no ha sabut veure la gravetat del que estava succeint o ningú no l’ha valorat en la seva justa mesura.

És a dir, correm el risc de ser massa permissius mentre el mal es podia haver evitat i això ens pot empènyer a ser massa durs quan el mal ja s’ha fet. D’una banda, qui pateix l’assetjament sovint és doblement víctima, primer de la violència dels seus companys, segon d’un sistema que no només ha permès aquest greuge, sinó que a més el fa més vulnerable responent amb mesures com el canvi de centre. De l’altra, qui assetja i promou l’assetjament d’un company ha arribat més lluny del que en qualsevol context de respecte s’hauria d’admetre. I quan arriba el moment d’encarar les conseqüències és tractat com un agressor que ha de ser castigat. Per acabar, la resta de l’escola, entesa com a comunitat, quina idea de justícia rep i quina ha estat la seva implicació en aquest procés? Molt possiblement l’existència de tallers esporàdics, dinàmiques de tutoria, xerrades sobre la violència i el bullying a l’escola  o fins i tot els tan apel·lats protocols no són eines suficients per construir una veritable cultura de pau.

La família i l’escola són els primers espais des d’on construïm la idea del món com a lloc de relació. A partir d’aquests, els infants aprenen i desenvolupen actituds envers els fets, les persones i les situacions que els envolten. Durant els passats anys 90 es van començar a desenvolupar pràctiques restauratives, sobretot la mediació, a les escoles catalanes, però també a Madrid, al País Basc i Andalusia. Des d’aleshores la mediació ha anat guanyant terreny i solidesa, especialment com a eina per a la gestió alternativa dels conflictes, ja sigui entre iguals, o bé amb una persona adulta fent de mediadora.

L'origen de les pràctiques restauratives
Les pràctiques restauratives i la seva teorització provenen originàriament de l’àmbit de la justícia ordinària. La necessitat que les víctimes han expressat de tenir un paper més actiu en el processos judicials, sumat a les crítiques a un sistema punitiu poc efectiu en termes de reinserció social, èticament reprovable des del punt de vista de la dignitat humana i econòmicament insostenible, han provocat un debat, des dels anys 70 del segle passat, entorn altres formes de respondre al delicte des de la justícia. La justícia restaurativa apareix, aleshores, recuperant experiències dels pobles indígenes d’Austràlia, Canadà i Nord-Amèrica i intentant transformar la idea de justícia cap a un procés més humà, basat en la trobada personal, en l’assumpció de responsabilitats i en l’intent de reparar el mal sofert amb el delicte per tal de restaurar-ne les relacions.

Howard Zehr va ser el primer en dir que la justícia entén el delicte com el trencament de la norma jurídica i que la justícia restaurativa, en canvi, posa el focus en com el delicte ha fet malbé una sèrie de relacions entre les persones. Aquest canvi, primer en la comprensió del delicte, però després de qualsevol altra forma de conflicte on puguem identificar víctima, ofensor i comunitat, ha estat extrapolat més enllà del dret i aplicat a d’altres àmbits. Així, en la mirada restaurativa, davant del conflicte no es busca determinar qui és el culpable per aplicar-li un càstig, sinó que es vol implicar els responsables, els afectats i la resta de la comunitat en la recerca d’una resposta capaç de reparar allò que s’ha malmès.

El moviment restauratiu té, doncs, una importància enorme si es trasllada a l’escola, ja que implica la possibilitat que els infants creixin havent interioritzat de manera natural els seus principis i normalitzant aquestes metodologies alhora d’enfrontar els conflictes, veritable prevenció de les violències i la seva cronificació. La hipòtesi de fons de les pràctiques restauratives a l’escola en termes de disciplina social és que els ésser humans són més feliços, cooperatius i productius, a més de tenir més possibilitats de fer canvis positius en la seva conducta, quan els que estan en una situació d’autoritat fan les coses amb ells, en lloc de fer-les contra ells o per a ells. Les persones som els éssers socials que Aristòtil anunciava i aquesta naturalesa relacional és clau en la consecució de la justícia i la felicitat. Caldrà, doncs, tenir cura dels vincles que la convivència genera i, alhora, ser capaços de treure profit de l’experiència conflictiva per aconseguir una millora de les relacions. El paradigma inclusiu de l’enfocament restauratiu ha estat posat en pràctica de manera integral, per exemple, al barri de Son Gotleu, a Palma de Mallorca, on s’ha involucrat professorat, famílies, personal d’administració i direcció de centre amb les seves pràctiques, però també s’han  obert les portes a la comunitat per tal d’enfortir-la a través de la col·laboració amb la policia local entre d’altres.

Davant d’aquesta perspectiva gairebé esperançada, ja que almenys som capaços d’identificar un camí i decidir que hi volem avançar, ens ha de sorprendre que no existeixi en la preparació del professorat de secundària de les nostres universitats no només cap enfocament restauratiu, sinó cap formació específica que ajudi els futurs professors d’ESO a gestionar els conflictes o a treballar per prevenir l’aparició de processos com el bullying o el cyberbullying. Que la violència a l’escola és un reflex de la violència de la nostra societat és un fet amb el que hem de conviure. No obstant això, i tot i acceptant que la violència no es pot eliminar del tot, sí és possible reduir-la i rebaixar el seu impacte. És des de l’escola que podem creure en canvis vertaders que reverteixin en la societat.

Aida C. Rodríguez, Responsable de projectes Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés – URL i membre del Grup d’Investigació, Innovació i Anàlisi Social (GIAS) de la Facultat d’Educació social i Treball Social Pere Tarrés – URL.

Bibliografia:
      Adorno, Theodor (2002). Educación para la emancipación: conferencias y conversaciones con hellmut becker (1959-1969). Madrid, Ediciones Morata

Alberti i Cortés, Mónica i Boqué i Torremorell, Maria Carme (2015). Hacia una pedagogia restaurativa: superación del modelo punitivo en el ámbito escolar. Revista de Mediación.
https://revistademediacion.com/articulos/15_05/

Mònica Alberti Cortés (2016). Cap a una escola justa: la incorporació de la justícia restaurativa en l'àmbit escolar. Tesis doctorals en xarxa.
http://www.tdx.cat/handle/10803/362361


Boqué i Torremorell, Maria Carme (2004). Mediació escolar. Xarxa telemàtica educativa de Catalunya.
http://www.xtec.cat/se-conca/Carme%20Boqu%E9.pdf


Pomar Fiol, Maria Bel i Vecina Merchante, Carlos (2013). Prácticas restaurativas: construyendo la comunidad desde los centros de enseñanza. Educació i cultura, revista mallorquina de pedagogia. file:///C:/Users/acrodriguez/Downloads/275993-377332-1-SM.pdf

Wachtel, Ted (2013). Definiendo Qué es Restaurativo. Instituto internacional de prácticas restaurativas.
http://www.iirp.edu/pdf/Defining-Restorative-Spanish.pdf


Zehr, Howard (1990). Changing lenses: A new focus for crime and justice. Scottdale, PA: Herald Press


Vídeo del Projecte Comenius Regio de Pràctiques Restauratives entre Palma de Mallorca, barri de Son Gotleu, i Hull (Gran Bretanya), Maig del 2013


dilluns, 16 de gener de 2017

Les "Barcelones"

Sovint es comparen les dades de les condicions de vida i les rendes de la població de territoris o països com si fossin quelcom homogeni. Són escasses les dades que ens permeten comprovar l’heterogeneïtat de les condicions de vida de la població en àrees territorials més locals i observar les desigualtats internes existents. És per aquest motiu que es posa en valor les dades que presenta anualment l’Ajuntament de Barcelona sobre les desigualtats de renda existents entre els barris (que podeu trobar a aquí). Aquestes dades mostren que quan parlem de les condicions de vida dels habitants de la ciutat, més que parlar d’una Barcelona s’hauria de parlar de vàries “Barcelones”.

Foto de: http://barcelonaeconomia.bcn.cat/
En les darreres setmanes alguns mitjans s’han fet ressò de les noves dades referents a l’any 2015 de l’índex de la Renda Familiar Disponible (RFD) de Barcelona. Aquest índex, que s’elabora des de l’any 2000 per l’Ajuntament de Barcelona, està composat de diferents indicadors que capturen la capacitat dels individus de generar rendes salarials i empresarials, així com la utilització d’aquestes en consum de béns duradors i d’inversió. Mitjançant la suma ponderada de cinc indicadors ((1) taxa de titulats superiors, (2) ràtio entre aturats i població en edat de treballar, (3) turismes/1.000 habitants, (4) parc de turismes nous d’alta potència sobre el total de nous, (5) preu dels habitatges de segona mà) s’estimen les rendes que disposen les famílies als diferents barris (73) de Barcelona (la metodologia es pot consultar aquí). L’Índex actua com a indicador de la renda relativa dels residents als diferents barris en base al valor mitjà de la ciutat (BCN=100).

A partir d’aquest llindar mitjà de la ciutat, trobem 52 barris que es troben per sota i els 21 restants per sobre. En termes poblacionals es tradueix en què un 64,2% dels habitants de Barcelona estan per sota de la mitjana i el 35,8% per sobre. Tot i que no ha hagut canvis significatius respecte l’any anterior, les desigualtats s’han incrementat des de 2007 (època pre-crisis) fins l’actualitat: ha augmentat el percentatge de població de renda molt baixa (que es va quadruplicar entre els períodes de 2007 i 2013, passant del 4,1% al 17,8%, i situant-se en el 15,5% al 2015), i també ha crescut la població amb rendes molt altes (del 7,5% a l’11,3% entre 2007 i 2015). Així doncs, no ha seguit augmentant la desigualtat a la ciutat aquest últim any, però se segueix mantenint la polarització entre barris. A mode d’exemple, el districte Sarrià-Sant Gervasi (que encapçala Pedralbes com a barri més ric) té una RFD per càpita de 37.168 euros anuals de mitjana. En canvi, la RFD per càpita de Nou Barris és de 10.634 euros (amb Ciutat Meridiana a la cua).

Hem d’estar alerta, però, que les desigualtats van més enllà de la RFD. Si s’analitzen les desigualtats segons els diferents perfils sociodemogràfics dels ciutadans és on s’evidencien amb més claredat la magnitud de les escletxes existents i les seves conseqüències. Per exemple, tal i com mostra el Baròmetre de Famílies i Infància (realitzat per l’Ajuntament el 2014, i que es pot consultar aquí), en els barris “més pobres” de Barcelona hi ha un percentatge superior d’infants que viuen en llars on cap membre treballa (12,2% enfront el 3,9 dels barris rics), que no poden fer regularment activitats d’oci i esport (19,6% vs. 4%), que viuen en condicions de pobresa energètica (25,9% vs. 2,9%), que pateixen obesitat (16% vs. 6,6%) i que repeteixen curs (11,8% vs. 6%).

Així doncs, dades com l’índex RFD o altres més elaborades (a partir de la realització d’enquestes) ens permeten observar de prop i analitzar les condicions de vida i les necessitats dels habitants de la ciutat. Els resultats que s’extreuen amb aquest tipus d’eines han de permetre posar fil a l’agulla i dissenyar polítiques públiques efectives i centrades en la reducció de les desigualtats per a que així deixin d’haver vàries “Barcelones” i puguem parlar d’una sola Barcelona. 



Sandra Escapa Solanas
Sociòloga i professora de Grau de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

dimarts, 3 de gener de 2017

L'educació en el lleure és una inversió de futur en els nostres infants



Joves del Grup de Colònies Ca n'Anglada durant la seva visita   
a l'Skating. Foto: Facebook Grup de Colònies Ca n'Anglada.
A Catalunya tenim un estat del benestar, que de ben segur es pot millorar en molts aspectes, però el tenim. En aquest, hi ha moltíssimes ajudes, que ara no desgranarem. Una d’elles són les beques menjador; a la web de la Generalitat ho defineix com: L'Administració atorga ajuts individuals de menjador (que cobreixen del tot o parcialment el cost del servei) a l'alumnat que pertany a famílies en situacions socioeconòmiques desafavorides. L’administració aporta un màxim de 6,20€ per infant i dia i només en període escolar i majoritàriament per infants a primària.



En aquest sistema observo dos inconvenients: el primer, què fan aquest infants que tenen una necessitat diària el cap de setmana i en períodes de vacances? I el segon, què passa amb els adolescents i joves durant tot l’any?


Aquí és on les entitats que fem propostes en èpoques no lectives (casals de Nadal, Casals d’estiu, Casals Setmana Santa, ...) podem donar un cop de mà per cobrir aquestes necessitats. Tot i què moltes administracions locals ja ofereixen ajudes, i moltes se centren en el període estiuenc i en infants de 3 a 12 anys, ens trobem que la demanda és més gran que la oferta. 


Activitat de dansa a l'Associació Educativa Can Palet.
Foto: Facebook Associació Educativa Can Palet.
Les entitats tenim clar que només donant uns ajuts assistencials no resoldrem el problema. D’aquí que amb la formula dels casals, un espai socialitzador, educatiu..., l’ajuda que fem a l’infant és exponencial, però la manca de beques fa que molts infants no puguin gaudir d’aquesta inversió cap el seu futur.



En una ponència de l’investigador David Bueno[1] a la qual vaig assistir ens va parlar de les neurones mirall i de la transcendència que tenen pel creixement i desenvolupament dels infants. Aquest descobriment científic ens dóna encara mes raó de la importància de l’educació en el lleure, ja que molta de la seva base és la imitació, sobretot amb els actes quotidians: saludar, rentar-se les mans, les dents, parlar amb el torn de paraula, el tracte amb els demés, saber escoltar, o perspectives de futur com un vull ser metge, esportista, dibuixant, forner com el meu educador, monitor... i a sobre hi afegim una altra casuística, que és la visió de l’esperit crític, on l’infant amb tota la informació sobre la taula pugui escollir el camí que ell considera millor per ell. La proximitat entre  educadors, monitors i infants, fan que les neurones per imitació siguin més actives. Aquest fet em fa afirmar que la inversió econòmica pel resultat final és mínima, ja que el resultat és infants i joves amb futur, i amb el futur que ells vulguin, d’aquí que puguin sortir de l’espiral que es troben actualment. Amb això no vull desmerèixer les famílies, però malauradament en situacions de risc, als infants els ajuda moltíssim conèixer altres realitats.


Crec que s’ha d’apostar per ajudar amb beques econòmiques pel creixement tan social, com alimentari dels infants i joves fora dels períodes no lectius, com Nadal, Setmana Santa i Estiu i això malauradament de moment no està garantit per llei.    


Josep Rodríguez i Montserrat
Director general de l'Associació Educativa Can Palet i del Grup Colònies Ca n’Anglada, centres adherits a la Xarxa de Centres Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés 


[1] És doctor en biologia i professor de genètica a la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria professional i acadèmica s’ha desenvolupat a Barcelona i Oxford, i s’ha centrat en la genètica del desenvolupament i la neurociència, i la seva relació amb el comportament humà. Fa classes de diverses matèries del camp de la genètica i ha publicat més de cinquanta articles científics en revistes especialitzades.