dilluns, 13 de novembre de 2017

La dimensió espiritual en l’acompanyament a la mort



Mort i vida estan indissociablement unides, com si fossin les dues cares d’una mateixa moneda: “Mort certa, hora incerta” que deia Sant Agustí. I què succeeix quan arriba aquest moment i la persona és conscient que el moment ha arribat? Comencen a sorgir les preguntes transcendentals sobre el sentit de la vida viscuda, que no és més que l’expressió de la dimensió espiritual de la persona i la seva necessitat de transcendència. Però abans d’arribar a aquest punt és possible que la persona moribunda s’interpel·li a si mateixa, a les persones que l’envolten o a una força superior  d’una altra manera, són les anomenades preguntes radicals, “per què a mi?”, “què serà de mi?”, “què he fet jo per merèixer això?”, “per què tot és tan injust?”; i les afirmacions sense sortida, “no estic preparat per això”, “crec que és millor plegar veles”, “tinc por en pensar en el que vindrà desprès”...  


El problema de la mort no es pot dissociar de l’experiència de viure. La persona que està satisfeta amb la vida viscuda perquè ha viscut suficient temps i ha sigut capaç de viure entregant-se a l’experiència present, sense refugiar-se sistemàticament en el passat ni projectant-se  constantment cap el futur, possiblement  podrà afrontar la pròpia mort amb més pau i serenor, i això no vol dir que no hi hagi gens de por a la incertesa o al patiment.  Segurament  afrontem la mort com afrontem altres experiències importants a la vida.


Acompanyar davant les portes de la mort és un procés complex. Cadascú viu el final del camí d’una manera singular, en funció de com ha viscut però també de molts altres factors (psicològics, socials, culturals...). L’acompanyament de l’expressió de la dimensió espiritual de la mort implica escoltar unes preguntes per les quals no tenim resposta i ser capaços de sostenir-ho; de la mateixa manera que haurem de sostenir un patiment que ens evoca la nostra pròpia finitud, que ens recorda les pèrdues que hem viscut i que, per tant, ens connecta amb la nostra por i patiment. El fet de la mort ens recorda que som vius i que tenim una vida per viure, així que, de vegades, la por a la mort en realitat amaga una por a viure.


Donar sentit a la vida viscuda és una manera de satisfer aquesta necessitat de transcendència que conforma la nostra dimensió espiritual, però aquest procés es molt personal. I com podem donar sentit a la nostra vida en aquest moment tan crític? Perdonar i perdonar-me, fer les paus amb la vida, tancar assumptes pendents, obrir-me a l’experiència encara que sigui dolorosa, agrair a la vida i a les persones properes, viure i expressar els meus sentiments, deixar de barallar-me amb mi mateix o amb el món, adonar-me que per a alguna persona, en algun moment, la meva existència ha fet millor la seva vida... Sens dubte,  ajuda estar acompanyat de persones que m’estimen i a les que estimo; persones comprensives, sensibles, obertes, pacients...


Es preguntava Raimon Panikkar què li passa a la gota d’aigua quan cau al mar. Per descomptat, la gota d’aigua desapareix... Però, jo què soc? Soc la gota d’aigua o soc l’aigua de la gota? L’aigua transcendeix la gota i es fa una amb el mar. Potser, així, també nosaltres.


Sergio García Díaz 
Psicòleg i formador de la Fundació Pere Tarrés

1 comentari:

  1. Trobo que es un tema interessantissim i molt complexe. Com diu el Sergio, cadescú afronta la mort amb les seves "eines", arribades al llarg del temps mitjançant vivencies que conformen el nostre caràcter i les nostres sensibilitats. Personalment, i ho puc dir des de la meva experiència professional, em quedo meravellat de com moltes persones (ja no pacients) afronten el procés de la mort amb increïble serenor, d'altres amb resignació, d'altres amb total incertesa, fins i tot amb una ironia admirable. D'altres amb terror. Aprecio especialment una menció fugaç del Sergi: Sostenir el patiment. Sostenir-lo és tremendament decepcionant, perque no el volem, el rebuigem i no ens el mereixem. Peró des de l'abisme del dolor brilla una misteriosa i heroica dignitat.

    ResponElimina